Ha mort en Llorenç Gomis...

Ostres. Ara que estava mirant una carta que m'han enviat des de Foc Nou -revista mensual on col·laboro- i que anava a tancar l'ordinador, m'he assabentat a través de Vilaweb que ha mort en Llorenç Gomis, periodista, 81 anys, director de la revista El Ciervo -la germana gran de Foc Nou- junt amb la seva dona, la Roser Bofill, que és l'antiga directora i ara editora d'aquesta altra revista. Encara no m'ho puc creure. Diu que ha mort a casa seva, al carrer Balmes, d'on sortia cada matí ben habillat per tirar endavant amb la il·lusió d'un col·legial els projectes que donaven sentit a la seva vida, sobretot El Ciervo.

Em venen el cap els esmorzars a El Ciervo -que és com n'hi diuen la gent que treballa a Foc Nou i El Ciervo a les oficines de les dues revistes, situades en una antiga casa del carrer Calvet de Barcelona-. Esmorzars on a vegades coincidíem i ell, amb la seva característica fina ironia, esbossava comentaris i apunts sobre Catalunya i Espanya, el Papa i l'Església, els nous costums socials i la joventut... recordo un dia que em va explicar d'on venia la costum de signar "Lorenzo" quan escrivia en castellà -cada dilluns a La Vanguardia, per exemple- i "Llorenç" quan ho feia en català. Era un espècie d'acord que havien pres una sèrie de gent de la seva generació els quals no tenien problema en afirmar la seva catalanitat al mateix temps que el seu sentiment de pertinença al projecte de l'Espanya plural.

Una de les millors plumes del país, que també escrivia i -amb gran encert- poesia. Que descansi en pau.

Abans de deixar el 2005

(si, faré això del meme o del resum de l'any o el que sigui, que he rebut la invitació per vint cantons)

A aquesta alçades de l'any, els periodistes tenim l'obligació de recapitular; mirar que ha passat al nostre voltant durant els 365 dies anteriors. I a Capgròs, com que tenim tres mitjans, ho fem per partida triple: a capgros.com, a Capgròs i a Mataró Report. Així que aquests dies la redacció ha viscut aquest ambient de balanç de l'any. I, si, trobes coses que pràcticament ja no recordaves, altres que et quedes molt llunyanes i unes terceres que mirades des de lluny fan molt de goig, que agafen volum.

Fer el balanç de l'any ha de servir per aixecar la mirada del dia a dia i observar les coses més de lluny, amb més calma. I, en fer-ho, sempre acabo pensant el mateix: Déu n'hi do com canvien les coses en un any. No només pel que fa l'Ajuntament sinó per tot el que és capaç de generar la pròpia ciutat. Penso en el Cruïlla de Cultures, en les noves botigues que hi ha a la nova Riera i en les noves cases que es fa la gent, en equipaments nous com Can Xalant que s'inauguren sense saber massa què fer-hi a dins i projectes de futur -Tecnocampus, Casa Arenas, la ràdio...- que aniran sortint a la llum durant el 2006. Però també en els temes de sempre -Santa Maria, la Llar Cabanellas, els locals dels cooperadors, la Sala Cabañes, l'escola bressol de Cirera- que aprofiten qualsevol excusa per tornar a treure el nas.

Però bé, tampoc vull ser triomfalista. A part de la gent que se n'ha anat -l'artista Pere Màrtir Viada, per exemple, que vaig veure per darrera vegada a Les Santes- n'hi ha d'altres que han desaparegut literalment del mapa. Penso en l'exregidor d'ERC Toni Civit, que va decidir plegar després de l'anomenat Cas Llansó. Dues persones "cremades", un seguit de projectes -la Fira del Mar, per exemple- naufragats, una oportunitat perduda per a la ciutat... Per a ells és obvi que el balanç de l'any no serà massa positiu. I bé, què vinc a dir amb tot aquest rotllo? Que potser oblidem que darrera els canvis que va experimentant una ciutat, un país, un estat... darrera els grans projectes... hi ha les vides de les persones, per qui les coses també canvien. I a vegades molt -quin topicasso que estic dient!-. Que més enllà de les transformacions externes segurament les que quedaran pel futur són les internes. No és més aviat això, el que ens hauríem de preguntar ara que tanquem any? Tindrem tots els esmorzars, dinars, berenars i sopars dels propers 365 dies per respondre-ho. Els 365 dies dies d'un 2006 que s'acosta amb aspecte lluent, acabat de pintar, preparat per recollir-nos amb força d'aquest 2005 que s'esgota per moments.

L'Estel de Natzaret

A la foto, el fill pròdig torna a casa. Foto: www.pastorets.org

Avui que és Sant Esteve vindrà a dinar a casa l'àvia el meu cosí, l'Albert Martí, que viu i treballa a Brusel·les, engreixant el número d'eurofuncionaris. No ens hem vist des de l'any passat, de manera que és -cada any- com una mena de retorn del fill pròdig, Naïm. Justament el dia en què es fa la primera representació -anava a dir que s'estrena, però tenint en compte que són de 1916 potser no s'entendria- de L'Estel de Natzaret, una obra escrita per Ramon Pàmies a finals del segle XIX que tots coneixem popularment com Els Pastorets de Mataró. De l'obra, en línia amb el què apunten Xevi Ribas i Toni Grané en una conversa que hem fet amb els quatre últims directors de l'obra per a Capgròs, en destacaria els diversos nivells de lectura que se'n poden fer: el més infantil, de Jonàs i Mataties, el més teològic, de l'Àngel i el Dimoni representant el Bé i el Mal, i el més humà, el de Naïm, que es debat entre aquestes dues llums encegadores -si, totes dues-. Cada cop m'agrada més, aquesta obra. Per aquest complexitat de l'argument -i l'estil del text, en vers, que costa d'interpretar però li dóna encara més interès-, pel faraònic esforç que suposa per les 350 persones que hi participen i per l'acte nadalenc que suposen.

Fa dos anys vam acabar amb la família un periple pels altres tres Pastorets de Catalunya que sobresurten del centenar de versions que se'n fan. Vam passar per Calaf, l'Ametlla de Merola i El Vendrell, vistos també anualment els de Mataró, i la veritat és que no hi ha dubte. Els que es fan a Mataró són els més treballats, els més seriosos, els que es fan més cops i els que més èxit i diners recapten. Als fets em remeto. A veure si convenço els quatre mataronins que avui acompanyo a la funció...

Dinar de Nadal

Ja hi tornem a ser. Ens hem llevat tard -però més aviat que altres dies de Nadal- i d'aquí a uns minuts tornarem a seure tots a taula, a casa en Manel i la Francesca, en allò que amb la família en diem "el tercer pis" -al primer pis hi vivia l'àvia Dolors, al segon nosaltres i al tercer, doncs els del tercer pis. Una mena de masia familiar del segle XXI-.

Hi haurà sopa de galets -"ho vols clar o espès?", em preguntaran i jo que encara no arribo a entendre'n la diferència-, patata, verdura i altres coses per acompanyar -l'Ernest em farà la broma de les pilotes, que un any vaig dir que no m'agradaven gens i ara menjo amb fruïció- i de segon ens cruspirem un fantàstic pollastre. El moment més esperat, però, són les postres. Per un cantó les neules de Can Graupera -hi hauran "cubanos", que m'entusiasmaven de petit?- però sobretot els torrons de Can Miracle, particularament els de iema cremada. Com sempre la gula m'assaltarà i, per por de no menjar-ne gaires, a la primera ronda discretament ja n'agafaré un parell de trossos.

Mentrestant discussions de família, de ciutat, de país -de Catalunya, vull dir, que si ho deixo a l'aire ja em fotarien el primer crit del dinar-, d'immigració, del Tecnocampus, de la COPE, de perquè encara no he acabat la carrera... algun crit quan el consum d'alcohol ja s'hagi disparat... sort que ja no sóc el petit, com abans, i ara la resta ja no està tan pendent de mi. Avui, per sort, comptarem amb la presència d'en Damir, aquest petit mataroní nascut a la llunyana Rússia però que a hores d'ara ja canta les nostres cançons i parla en la nostra llengua. Que per molts anys, doncs, tinguem dinar de Nadal! (i que no arribi la sang al riu!).

Silenci: un regal per a nosaltres mateixos

Avui dia 24 a les set de la tarda ens trobarem a la plaça de Santa Anna per fer -és la sisena vegada- els "Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal". Quan ho expliquem a la gent perquè vingui diem que del que es tracta és de recuperar l'autèntic sentit del Nadal. I, en dir això, hi ha qui es pensa de seguida que el que estem criticant és el consumisme, la bogeria compradora que ens abdueix a tots aquests dies. Doncs no és ben bé això. Els "Deu minuts" són una invitació a tothom perquè es faci un regal a ell mateix. Un regal tan senzill com aturar-se, fer silenci i pensar/reflexionar/pregar per un mateix. Perquè pensi qui és, com viu i qui vol ser i com vol viure els propers 365 dies. Deu minuts són molt pocs dins una jornada de feina. Però deu minuts de silenci poden donar per molt. Hi esteu tots convidats.

Els Amigo tanquen

Tanquen els Amigo. És definitiu. M'ho ha confirmat una de les tres germanes que porten l'establiment i que asseguraven, fins la setmana que ve, que els veïns de la zona de la plaça Granollers estiguéssim ben servits pràcticament les 24 hores del dia. Els Amigo són un supermercat petitet, d'aquests que no provoquen repelús com les grans superfícies i on el tracte encara és com de botiga de tota la vida. Diria que són castellans, més que andalusos o extremenys. Fa 27 anys que tenien el super obert però ara les tres germanes s'han fet grans i han decidit que ja en tenen prou, que volen "viure la vida".

Els Amigo eren una petita "seguretat" dins la meva quotidianitat perquè tenien obert sis dies a la setmana i pràcticament tot el dia, fins les deu de la nit. De manera que, en dies com avui, que tinc la nevera mig buida, eren una espècie de bàlsam, una llum en el camí cap a casa. O als migdies, a les dues o quarts de tres, entrava a demanar un bon tall de carn. Doncs bé, avui hi he entrat quasi insconscientment, sense recordar que algú m'havia dit que aviat abaixaven les persianes. Però quan era a dintre he vist les estanteries migbuides; símptoma definitiu. A l'hora de pagar li he preguntat a una de les germanes i m'ha dit que ho han traspassat a un inversor per especular amb l'immoble.

Total, que s'ha acabat la bona vida. Sempre ens quedarà el Mercadona...

Un sopar sonat (i de sonats)

Rialles, crits, música, alguna discussió, menjar i beguda, molta beguda. Aquests van ser els ingredients del sopar de celebració del vint-i-cinquè aniversari del mataroní Francesc Amat, estudiant d'Economia a Warwick, Anglaterra. Un sopar absolutament sonat que serà recordat durant temps per la rapidesa amb què es van buidar vuit ampolles de vi i pels decibels que els veïns de la Ronda O'Donell van haver de suportar més enllà de les dotze de la nit però sobretot pel bon ambient que es va formar entre els presents. En alguns moments, segons han confessat els propis promotors de la trobada, l'ambient tenia tons surrealistes o "freakies". Mostra d'això és que els assistents van impedir en tot moment a aquest mitjà prendre una fotografia del sopar. Al sopar hi van assistir onze amics d'Amat, de diferents tendències ideològiques -tot i que es va trobar a faltar algun simpatitzant del Partit Popular- i procedents també d'indrets diversos, tot i que la presència de mataronins va ser abassegadora.

Dos moments a destacar, a jutjar per la reacció dels presents. El primer: la intervenció de l'estudiant de dret Joan Safont imitant l'expresident Aznar recitant un poema de Pere Gimferrer d'una forma poc entenedora, per dir-ho d'alguna manera. L'altra moment estelar de la nit: l'estudiant d'humanitats Ramon Radó imitant també el monòleg de la darrera escena de la versió mataronina de L'Estel de Natzaret -els tradicionals Pastorets- interpretat per l'insigne convergent Oriol Abelló.

Ja a la part final del sopar, que no va comptar ni amb postres ni amb pastís, Amat va rebre de la resta de comensals fins a tres presents: un calendari del 2006 de Klee, el llibre La saga dels Maragall i el darrer disc de Jorge Drexler, Eco.

Un nou sistema "cogestiu"
Amb el sopar es posava en dansa, a més a més, un nou sistema de convocatòria de sopars concebut pel sempre pensatiu Amat. En resum, el model consisteix en deslocalitzar el sopar de la casa de l'homenatjat cap a l'immoble d'un emancipat. Així es garanteix que l'homenatjat pugui disfrutar de la vetllada sense haver d'estar pendent ni del menjar ni de possibles represàlies amb els veïns quan se'ls trobi l'endemà a l'escala. "Jo volia celebrar el meu aniversari coincidint amb la tornada a Mataró, però no tinc casa, de manera que li vaig demanar a en Joan [Salicrú] de fer-ho al seu pis", ha explicat Francesc Amat aquesta tarda, visiblement cansat de la nit anterior. Salicrú, per la seva banda, va recollir el guant sense problemes: "Home, a un amic no se li pot negar una cosa així", ha comentat també avui. L'inquilí del pis també ha mostrat la seva satisfacció per haver tingut una excusa d'or per netejar tota la casa de dalt a baix així com per haver donat un ús social -ni que fos per unes hores- al seu habitacle.

Més informació a cescamat.blogspot.com i joansafont.blogspot.com

Parres i paranoic

Vivim en temps d'inseguretat, de por, respecte el món que ens envolta. No descobreixo absolutament res si dic que una de les conseqüències més dramàtiques de l'11-S a Nova York és aquesta sensació de vulnerabilitat, de que no hi ha res segur. Clar que potser el drama és que no havíem entès -o no ens han educat així- que de seguretats, així en abstracte, n'hi ha molt poques, a la vida. I que per tant la majoria de coses se'ns en van de les mans, en el fons tendim a la inestabilitat, no hi ha res segur... Però bé, no anava per aquí, el post.

Dissabte a la matinada, torno a casa, penjo la jaqueta blava a l'estenedor que dóna al celobert del pis -per airejar-la del fum de tabac, sort que això s'acaba...-. Quan em desperto, surto i no veig la jaqueta. Abaixo el cap i veig que ha caigut i s'aguanta només per uns centímetres a una providencial barra de ferro. Amb les pinces -si, si- i abraonant-me cap al celobert la recupero. "Uf!", penso. Al vespre, quan torno d'excursió, estenc una altra jaqueta, la verda. I l'endemà al matí l'escena de 24 hores abans es repeteix però amb l'agravant que la jaqueta no hi és. Ha desaparegut. Collons. Què em passa amb les jaquetes? És que volen allunyar-se de mi?

Algun fill de puta me l'ha près -diu la meva part visceral-. Com vols que algú hagi pujat fins aquí per robar-te una jaqueta? Vale que és de Pep Llasera però ningú es jugaria matar-se per una jaqueta de Pep Llasera, no? -contraataca la meva part raonable-. Doncs molt bé, sigui com sigui jaqueta desapareguda. Ho comento a casa a ma mare i em diu: "Això és que ahir vespre feia molt de vent i et deu haver caigut" -les saben totes les mares, jo ni me n'havia adonat que feia vent, em sembla-. I jo: "Si home, si estava penjada amb dos pinces. Això és que algú me l'ha robat, segur, vaia un cabrón". Per mail, el meu veí i segon pare, l'Albert, em diu que em dec haver despistat -quina fama que tinc, cony!-. Li dic que no, que segur que no, i em respon dient que li sembla veure una peça de roba que concorda amb la descripció a baix de tot del celobert. Ho comprovo unes quantes vegades -no fos cas que anés a buscar-la i després no fos meva- i després de rumiar a quin timbre he de trucar, em presento davant la porta. L'home del baix, tot amable, em torna la meva jaqueta verda. Amb les dues pinces encara enganxades.

Dues conclusions. Una: sóc un parres. Dos: sóc un paranoic.

Manuel Mas a 'Mataró Report'

No acostumo a parlar de la meva feina a Capgròs perquè la meva vanitat ja queda coberta en veure els articles signats amb el meu nom. Avui, però, faré una excepció perquè acaba de sortir el Mataró Report de desembre, on publiquem el reportatge que vam anar a fer a Madrid el 2 i 3 de novembre sobre la nova etapa que ha encetat l'exalcalde Manuel Mas a la capital de l'estat com a diputat del grup socialista. Crec sincerament que ha quedat un bon reportatge, tan pel que fa al text -que hem fet conjuntament amb la Pilar García- com per les fotografies, obra d'en Sergio Ruiz. No només perquè crec que el que expliquem és interessant -sobretot pels mataronins, que poden pràcticament "espiar" aquesta "nova vida de Mas"- sinó també perquè em sembla que ajudarem a entendre com és la política espanyola des de dintre. I, per exemple, les dificultats reals que hi ha perquè la qüestió catalana es pugui resoldre d'una vegada per totes. No és casualitat, òbviament, que decidíssim concretar el reportatge en la jornada clau dels darrers mesos, el dia de la presentació al Congrés de la nova proposta d'Estatut.

Però més enllà d'això -si, s'ha acabat l'autopromo- em satisfà molt publicar un material com aquest en una revista com la nostra. Perquè per nosaltres seria molt fàcil fer una revista de reportatges aprofundint els temes d'actualitat de la ciutat, en la línia que van fer El Maresme, Mataróescrit i Revista de Mataró abans que nosaltres. Afortunadament, però, hem optat per "saltar la paret" i intentar fer una revista bona, de qualitat, que pugui ser llegida per un no mataroní i li sembli interessant. Que s'aguanti per si sol. Un producte d'àmbit local però no localista. Fent reportatges com aquests -i fent-los lluny de casa- és quan un veu possible lligar la vocació de premsa de proximitat amb la màxima ambició possible.

Un passeig per Igualada

Dins aquesta mena de cicle de sortides llampec que darrerament estic programant, aquest diumenge dia 4 vaig acabar passejant-me per l'Anoia i concretament per la seva capital, Igualada. És una de les coses que he comprovat que m'agraden més: sortir de l'ou on estem ficats tots i cadascun de nosaltres durant la setmana i plantar-te a una altra ciutat catalana, que també podria ser la teva, fent-hi una visita d'inspecció. Mirar-ne l'aspecte formal, passejar-te per les seves places i carrers, buscar-hi singularitats i elements sorprenents -per reproduir-los a casa nostra, si cal-.

L'amo del restaurant on dinem, al Casino que hi ha a l'avinguda principal, ens explica orgullós que tot i que la ciutat té uns 35.000 habitants, si hi sumem els pobles que hi ha a l'entorn -pràcticament enganxats a la ciutat-, la xifra s'enlaira fins als 62.000. Es nota que té els comptes fets i el discurs après per quan venen forasters com nosaltres. Amb un cert orgull, tot i confessar que era militant d'Unió -aquí manaven els democristians, no pas els convergents- ens assegura que a Igualada va ser el primer lloc de Catalunya on es va constituir un tripartit d'esquerres, el 1992. Actualment, sota la batuta del socialista Jordi Aymamí, aquesta Entesa -així es diu, resulta- segueix governant el poble, aqueixat d'un gran atur -diu que és la ciutat d'aquestes dimensions amb un índex més alt a tot l'estat- i també uns alts percentatges d'immigració. Per sorpresa meva, apunta que Igualada tenia relació amb Mataró a causa del gènere de punt, però que ara la base productiva de la ciutat s'ha diversificat -com a tot arreu- i que el tèxtil ha caigut en picat.

Només havia estat un cop a Igualada, el 1999, però me n'enduc una bona impressió. El centre, peatonalitzat, sembla que durant els dies feiners ha d'estar prou viu. Està prou net i conserva racons realment bonics. Una altra ciutat, doncs, visitada. Ja penso en el proper objectiu: Les Borges Blanques?