L'olor de la primavera

Instantània captada dissabte passat a la Vall d'Olzinelles, a tocar de Sant Celoni. Curiosament l'indret fotografiat es troba a cinquanta metres de l'autopista. Foto: À. R.

Cada any, amb la Nucaco (us agrada més Nucacu o Nucaco?), seguim la mateixa comèdia. Després de Reis, quan s'acaba el gener ja fem el comentari: "Núria, hem d'estar alerta, que aviat escoltarem l'olor de primavera". Durant uns dies, quan ja ha passat el fred més pur, tenim sobresalts i ens comuniquem amb missatges del tipus: "Ai que em sembla que ja ho he sentit, Núria!". Però acte seguit convenim que potser tot plegat és producte de la nostra imaginació, i del desig, i que és necessari esperar una mica més per tenir proves fefaents. Llavors deixem que les fulles del calendari s'escolin. I passa el que ha de passar. Dimarts, a migdia, sortia de la ràdio i vaig sentir-la, aquesta olor que nosaltres en diem de primavera. És un ensumar fresc, fort, excitant, molt fàcilment reconeixible, acompanyat sempre dels primers potents raigs de sol. Immediatament vaig advertir la Nucaco que, en ser una mica més pacient que jo, no va ser fins l'endemà dimecres que em confirmava... "Tot caminant anant a veure la meva àvia de cirera noto que la olor s'apropa...". Doncs això, la primavera és aquí a tocar, just després de travessar la porta de casa. I amb ella nous projectes, nous desitjos... vida nova.

Els informadors dels periodistes

Un dels citats a l'article, Manuel Cusachs. Foto: capgros.com.

Jo no sé com deuen funcionar altres periodistes però si que dic sovint una cosa quan et venen amb allò de: "I com us n'assabenteu de les coses?". En primer lloc els responc que els periodistes ens assabantem de gairebé tot per accident i que en tot cas el que tenim és una agenda de telèfons quilomètrica. Però només això: els periodistes disposem d'uns fantàstics coachs que ens faciliten molt la feina (a banda dels dinars de diumenge amb la família, que acostumen a ser excel·lents consells de redacció, a més de moltes altres coses). A Mataró aquests veritables informadors dels periodistes, almenys els meus, es diuen Pere Pascual, Josep Puig i Pla, Manuel Cusachs, Carles Maicas... Ells són els que et truquen avisan-te que hi ha tal exposició o altra, et fan remembrança d'un moment històric o d'una estrena teatral o de què van a tirar a terra no sé quin monument del qual tu desconeixies l'existència. Sense ells (i molts altres que no puc detallar ara i aquí), la nostra feina es quedaria en no res. Són els nostres tentacles i jo, per un cop, els ho agraeixo. Dit queda.

Un estat palestí pel 2009? No descartable...

Malgrat que el pessimisme sigui un element característic dels analistes internacionals, esperar avenços en el procés de pau a l'Orient Mitjà durant els propers mesos, en el sentit d'anar fent passos cap a la constitució d'un estat palestí viable i sobirà, no és una estupidesa. L'afirmació sona agosarada sobretot després de saber-se que el proper executiu israelià tindrà un marcat caràcter dretà, amb la formació Israel Casa Nostra de l'immigrant rus Avigdor Lieberman donant suport a Benjamin Netanyahu com a nou primer ministre (a Lieberman se'l considera un personatge de dreta extrema o d'extrema dreta per la seva reclamació als àrabs israelians de jurar fidelitat als principis de l'estat hebreu, com si se'n dubtés de bon començament). Però, atenent al que ha dit el propi Lieberman, si el que ens preocupa és que els palestins tinguin un estat propi podem concloure que no anem del tot malament: el que proposa l'immigrant rus és crear un estat palestí excloent-ne els assentaments jueus a Cisjordània i incloent-hi les poblacions properes a la línia verda del 1967 (en sector israelià) que són poblades exclusivament per àrabs. Un intercanvi de territoris que satisfaci les dues parts. De fet, Lieberman creu desitjable la creació d'un estat palestí justament per garantir la pervivència d'Israel com a estat jueu (ara els àrabs israelians són un vint per cent del conjunt de ciutadans i disposen de més d'una desena d'escons al Parlament de Jerusalem). Cadascú a casa seva, vaja.

La ideologia de Lieberman i Israel Casa nostra lliga bastant amb la filosofia que va guiar el 2005 Ariel Sharon a evacuar Gaza el 2005: cal replegar-nos als indrets on hi ha majoria d'israelians perquè Israel segueixi sent un estat eminentment jueu. No sabem què hauria passat si Sharon no hagués entrat en coma i Ehud Olmert l'hagués rellevat al capdavant del govern, però si que sabem perfectament que durant aquest 2008 la ministra d'afers estrangers en funcions (i candidata de Kadima a les eleccions), Tzipi Livni, i el president de l'Autoritat Nacional Palestina, el tocat Mahmud Abbás, han estat negociant en un sentit no idèntic però si semblant: com que els assentaments jueus a Cisjordània s'han cruspit un 25 per cent de territori de la zona, Livni i Abbás van imaginar que una sortida passaria perquè l'estat hebreu entregués una porció del desert del Nèguev, tocant a Cisjordània, al futur estat palestí, a mode de compensació.

Malgrat el lamentabilíssim atac israelià a Gaza de fa poques setmanes, la segona guerra del Líban l'agost de 2006, el cop d'estat de Hamàs contra l'Autoritat Nacional Palestina a Gaza... el cert és que l'acord de pau definitiu entre israelians i palestines es va sargint. A banda de la constitució en si de l'estat, els altres temes candents segueixen sense la taula però també amb algunes idees clares: alguna mena de sobirania haurà de tenir l'estat palestí a Jerusalem Est (fins i tot Lieberman està d'acord en això), el retorn dels refugiats palestins serà impossible en la seva totalitat i s'haurà de reconvertir en unes quantioses compensacions econòmiques, l'accés a l'aigua del Jordà i el Mar Mort ha d'estar garantida pels dos estats, Cisjordània i Gaza hauran d'estar connectades per una carretera sota control internacional...

Segurament el més gran escull de cara al desenvolupament d'aquest acord de pau és l'absència d'una contrapart palestina unificada. És a dir, fins que l'Autoritat Nacional Palestina no recuperi el control de Gaza (bé perquè Abbás la reconquereixi militarment, bé perquè Hamàs i Fatah pactin un govern d'unitat) és difícil que els israelians es comprometin amb cap administració palestina. Hi ha, però, també, bones notícies en aquest camp perquè sembla que podria ser pròxim l'alliberament de Marwan Barguti, al que molts volen veure com el Nelson Mandela palestí, per part d'Israel. De 45 anys i vist com una persona pragmàtica, encarna una nova generació -millor vista per part de Hamàs- del moviment Al Fatah creat per Iàssir Arafat. Cal tenir en compte que Abbás hauria d'haver convocat ja eleccions presidencials i que Barguti, si fos alliberat, podria aspirar a la victòria.

Tornant al bàndol israelià, alguns creuen que la reaparició de Benjamin Netanyahu, que tornarà a ser primer ministre gairebé deu anys després d'exercir el càrrec per primera vegada, dificultarà les negociacions amb els palestins, també. Bibi Netanyahu és conegut a Israel per la seva retòrica formal incendiària però també per la seva maleabilitat des d'un punt de vista polític: després d'assegurar que no pactaria mai amb l'Autoritat Nacional Palestina durant la campanya del 96, el gener de 1997 va acabar cedint la major part d'Hebrón, una plaça forta del judaisme, als palestins i el 1998 signaria l'acord de Wye Plantation amb Arafat, on es donava més territori i més control a l'Autoritat Nacional Palestina. Les aparences, doncs, poden enganyar molt i precisament un executiu dur pot ser el qui porti a la pau.

No ens podem deixar encara un altre element intrínsecament positiu: els Estats Units tornen a estar interessats, de la mà d'Obama, en el Pròxim Orient. La presència sobre el terreny de George Mitchell, enviat especial del president nordamericà a la zona i home que va ajudar i molt a portar la pau a Irlanda del Nord, és una excel·lent notícia.

La creació d'un estat palestí, doncs, sembla estar relativament a prop. I el més important: és inevitable: si no cau aquest 2009 serà el 2010. El que si que sembla molt improbable que arribi en molts anys és la reconciliació, l'autèntica pau. Però aquesta és una altra història.

* Publicat a El Far del Maresme.

L'home de Boboli a Mataró Ràdio

Francesc Xavier Algàs, l'empresari propietari de la marca Boboli, amb més d'una trentena d'establiments a Espanya i diversos a indrets tan remots com Taiwan, Dubai, Aràbia Saudita i ara també Xipre i Veneçuela ha protagonitzat avui l'espai de l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio. Algàs reflexiona en el sentit que la crisi econòmica global també té efectes positius, per exemple la baixada dels preus del lloguer de locals, per a ells un factor molt a tenir en compte. Podeu escoltar la conversa clicant aquí.

El 23-F a Mataró, 28 anys després

La gent es va concentrar espontàniament davant de l’Ajuntament. Imatge publicada a 'El Maresme', la setmana després del 23-F.

"Cada dilluns l’alcalde, Joan Majó, i els homes forts del PSC mataroní del moment –Ramon Manent, Manuel Mas i Carles Manté– dinaven al restaurant Sant Bernat. Feien «la cuina» de la reunió de govern que mantenien a les set de la tarda amb els socis del PSUC i CiU. El 23 de febrer de 1981 no va ser una excepció. A més aquell dia hi havia un polèmic tema sobre la taula: un projecte de descentralització administrativa de l’Ajuntament, sobre la qual el PSC i el PSUC tenien visions contraposades. “A mi no em va agafar desprevingut, m’ho temia pel que es podia llegir als diaris de l’antic règim com El Alcázar els darrers dies”, assegura Lluís Fernàndez, cap de files del PSUC en aquell moment".

Aquest és el fragment inicial d'un reportatge escrit per a Capgròs quan feia un quart de segle del 23-F, que podeu llegir íntegrament aquí. Com a complementem aquest vespre, a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio, hem parlat amb Joan Majó, alcalde de l'època, que ha explicat per exemple que a altes hores de la matinada va poder parlar amb el president Pujol, el qual el va tranquil·litzar (un detall que no apareix en l'anterior reportage). Podeu escoltar-ho clicant aquí.

"Economia verda" a Mataró?*

Joan Antoni Baron assegut a l'hemicicle del Parlament Europeu. Foto: Bloc Joan Antoni Baron.

L'aposta perquè, a principis d’aquest mandat, l’alcalde Joan Antoni Baron passés a ser diputat de Medi Ambient –i no d’una altra cosa- de la Diputació de Barcelona no va ser massa ben vista a Mataró, de bon començament. La concisió amb què el candidat Baron havia jurat i perjurat que es dedicaria en cos i ànima només a l’alcaldia de Mataró versus un Joan Mora que volia compaginar la seva feina privada amb l’activitat política va provocar que, quan l’alcalde va anunciar que tindria una altra responsabilitat supramunicipal, alguns fessin mofa sobre la sinceritat de Baron. Després de gairebé dos anys de compaginar les dues coses, l’alcaldia i la feina a la Diputació, sembla que l’exercici del segon càrrec comença a agafar cos i a prendre sentit. La foto de Baron, fa uns dies, parlant a Brusel·les després de signar el Pacte d’Alcaldes contra el canvi climàtic, permet entendre quina mena de lligam –encara que abstracte- pot tenir la governació de la ciutat i la seva feina a Barcelona. I, de retruc, serveix per projectar una imatge de Baron com a “alcalde verd”, és a dir, un alcalde disposat a introduir la qüestió mediambiental en el cor del debat polític i del futur de la ciutat. (...)

* Llegeix la resta a LaRiera48, el meu bloc d'anàlisi polític de Mataró.

Sergio Dalma exhaureix les entrades al Monumental de Mataró*

Sergio Dalma va visitar divendres la ciutat de Mataró per primera vegada en la seva carrera, i ho va fer per la porta gran, amb les entrades del teatre Monumental exhaurides des de feia setmanes. El cantant de Sabadell es troba en plena gira de celebració dels seus 20 anys de carrera musical, presentant un espectacle on repassa els temes més coneguts de tota la seva trajectòria. (...)

* Llegeix la resta a diaridelamusica.com, un projecte multimèdia de Clack Produccions (dimecres a 2/4 d'onze a Maresme Digital TV, dijous a 2/4 de vuit a Mataró Ràdio i sempre a www.diaridelamusica.com).

Luís de Sebastian: 'La falta de moderació, de renúncia, és el que ens ha portat a aquesta crisi'

Tanco la setmana a ESADE, a Barcelona, entrevistant el prestigiós economista Luis de Sebastián. Ell és un dels dos entrevistats del número de Valors del mes de març, que dediquem a la idea de renunciar a coses -o posar límits, mesura, als nostres impulsos i desitjos, si ho voleu dir d'una forma més moderna- (l'altre és José Luis López Bulla, exdirigent de Comissions Obreres). Tota l'hora de conversa amb de Sebastian ha estat un autèntic plaer; es tracta d'una persona de gran profunditat però no absenta d'ironia i bon humor. El resultat de la conversa la podreu llegir al proper número de la revista, de moment podeu veure com el mateix de Sebastián resumeix el contingut en aquest vídeo penjat aquí a sobre. Una cita més per confirmar que el dia que vaig decidir ser periodista vaig encertar-la: poder conèixer persones com ell és un autèntic goig.

El final de la Guerra... que no va portar la pau

Rafael Soler en el sofà de casa seva, a La Riera. Foto: J. S.

El dia que els nacionals van entrar a la seva ciutat natal, Mataró, Rafael Soler tenia quinze anys, de manera que se’n recorda perfectament. Era el 27 de gener de 1939. “En aquell moment tothom va donar gràcies a Déu que s’acabés la guerra. No ens imaginàvem ni de lluny el que vindria després, els cuarenta años de paz!”, s’exclama. L’endemà de l’ocupació es va celebrar una eucaristia multitudinària a la plaça de Santa Anna. I el 2 de febrer, dia de la Candelera, el jove Soler va tornar a viure una missa a la seva església de sempre, la Basílica de Santa Maria, gairebé tres anys després de la darrera. “Era xocant sentir en castellà les homilies dels rectors, de fet dels mateixos capellans que les feien en català abans de la guerra. Però ens estimàvem més fer misses en castellà que no tenir-ne”, subratlla.

Soler, que ha exercit d’historiador durant tota la seva vida, admet que segurament per part de la població catòlica després de la guerra es van acceptar massa imposicions: “Però davant el que havia passat durant la Guerra ho justifico: ens van cremar els altars de Santa Maria i els convents, els sants a les cases particulars, van matar el rector –el doctor Samsó-, van posar gent a la presó...”. I, fent memòria, recorda que fins a finals dels anys quaranta els catòlics no es van adonar que el franquisme no era el que havien pensat en un primer moment: “Tothom s'imaginava que hi hauria una altra dictadura com la de Primo de Rivera i que al cap d'un temps tornaria la democràcia o la monarquia”.

Avui en dia en Rafael i la seva dona, la Maria Antònia, acostumen a anar a missa cada dia i segueixen també la Litúrgia de les Hores. Haver estat creient, explica, l’ha ajudat, en el transcurs de la seva vida. Una fe, però, que creu que només es pot definir com a tal si hi ha un sentit autènticament transcendent de la vida: “Els cristians del segle XXI seran místics o no seran”, apunta parafrasejant Rahner. “No es tracta només de ser bones persones, atentes, bondadoses... això són valors humans però hi ha d’haver alguna cosa més, per ser cristià”.

* Publicat a Foc Nou, març de 2009.

Portem en Gener a Nova York

El clarinetista mataroní i amic Gener Salicrú (no som família, no, encara que ho sembli) ha estat preseleccionat per part de Youtube com un dels cinc millors clarinetistes entre tots aquells -no se'n coneix el nombre- que volen formar part de l'Orquestra Simfònica Youtube, una iniciativa d'aquest gegant tecnològic que es materialitzarà en un concert a l'abril a Nova York. Ara es tracta de fer pinya i donar suport a la candidatura d'en Gener (cliqueu aquí). Si aconseguim que el seu vídeo a Youtube no baixi de les cinc estrelles sembla que el tindrem com un dels dos clarinetistes d'aquesta inusual i curiosa experiència a la qual feia referència Marc de San Pedro, al Valors d'aquest mes. Llegiu-ho aquí. Per cert, tot plegat ha d'esdevenir un reconeixement als músics que, com en Gener, deixen hores i hores a l'estudi intentant convertir-se ens uns virtuosos d'un instrument.

Una nova carretera de dos carrils en cada sentit travessarà la comarca en paral·lel a la C32*

El PSC i CiU a nivell de Maresme ultimen un pacte per construir una carretera de dos carrils en cada sentit que aniria per sota l'autopista i serviria per engolir el trànsit de l’actual Nacional II quan aquesta via deixi de servir per anar de Madrid a França i sigui una via cívica amb rotondes, semàfors i pas-zebres, com tenim a Mataró. El projecte, basat en un document de l'Àrea de Mobilitat del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, es refereix a l'àmbit entre Montgat i Cabrera de mar (només hi hauria laterals a la C32 en el tram de Mataró). El pacte inclouria rebaixa dels peatges pels residents, pels vehicles d'alta ocupació i els ecològics, així com aquells que usen més sovint l'autopista. (...)

* Llegeix la resta a LaRiera48, el meu bloc d'anàlisi polític.

López Bulla a 'Valors'

Matí molt fred que aprofito per anar fins a Pineda de Mar a entrevistar l'exdirigent sindical de Comissions Obreres José Luis López Bulla (bloc, 'Metiendo bulla') per al proper número de Valors que es dedicarà a "la renúncia", a la necessitat -sovint, de forma temporal o definitiva- de renunciar a algunes coses per tal que el conjunt avanci. La transposició d'això respecte a López Bulla són els centenars de negociacions, pactes i reunions en què ha participat. Com explica en aquest vídeo sovint "comences demanant les estrelles, després et quedes amb la lluna i finalment tens el Canigó, que no està malament perquè ja està força lluny de la Terra". Ho podreu llegir al proper número de Valors. Amena conversa a casa de López Bulla durant un parell d'hores, on hem pogut repassar alguns dels episodis més destacats de la seva trajectòria i sobretot reflexionar sobre el que es va fer llavors amb ulls d'ara.

Calella s'omple del millor jazz*

Calella va acollir divendres a la nit un concert del millor jazz nacional del moment. Un quartet de luxe liderat pel saxofonista basc resident a Barcelona Gorka Benítez, i completat amb la guitarra de Dani Pérez, el contrabaix de Rai Ferrer i David Xirgu a la bateria. Tots ells figures de primer nivell de l’escena jazzística catalana. (...)


* Llegeix la resta a Diaridelamusica.com.

Com un gra de mostassa*

Trobar-se un jove com l’Eduard Rey al monestir dels caputxins d’Arenys de Mar sorprèn. No només per la seva joventut -té 26 anys i en fa set que és aquí- sinó perquè s’hi mou com peix a l’aigua: en coneix tots els racons i és un membre més d’aquesta família que van creant sota el patrocini de Sant Francesc d’Assís. Des de petit, a uns primaveríssims set anys, es veu que ja volia ser capellà. Vivia al barri de Sarrià de Barcelona, on hi ha un convent de caputxins -els de la «caputxinada» de 1966- que coneixia gràcies a la família. Quan tenia tretze anys els va poder descobrir de prop d’una forma ben planera, esmorzant amb ells: «Em vaig sentir com a casa», rememora. No va tenir la sensació que el volguessin «pescar», sinó de que estaven disposats a acollir-lo i escoltar-lo. A segon de BUP ja va estar tres dies com a hoste en el que seria la seva futura llar, a Arenys de Mar, però va voler que els esdeveniments fessin el seu curs i no precipitar-se. Va ser just acabat el COU quan va entrar a l’orde i va ser destinat al mateix Arenys, on actualment fa camí junt amb deu frares més. L’Eduard no para quiet en tot el dia: fa catequesi als infants del poble, acompanya un grup de joves en aquesta sempre decisiva etapa de la vida, acull les persones que s’hi apropen... Tot plegat amb la voluntat de dur una vida de fraternitat: «Intentem ser una petita realització de l’Evangeli, prendre de referència la colla de Jesús i els dotze, tot i que, com ells, a vegades no l’entenem i ens perdem». Passejant pel jardí de l’estança, on es respira una gran tranquil·litat, s’apropa a l’arbre que fa la mostassa i m’ensenya com n’és de petit el gra. Per a ell la vida en comunitat és com aquest gra: «És una cosa petita, feta a partir de gent feble, que més aviat aprenem a base de ficar la pota. I mica en mica es va fent gran, com l’arbre». I és que segons l’Eduard Déu se serveix precisament d’allò més feble que tenim, del que a nosaltres ens sembla desaprofitable.

* Publicat a Foc Nou l'octubre de 2003.

'Generació Democràcia'

Antonio Tejero en el moment de donar el cop d'estat, el 23 de febrer de 1981.

Veient aquest vespre el tercer capítol de la sèrie que Televisió Espanyola emetia sobre el cop d'estat del 23-F -de factura exclusivament catalana, un nou èxit de la nostra indústria àudiovisual- em va tornar a venir al cap una idea a la qual ja he donat voltes altres cops: els que vam néixer el 1981, 82, 83... tan hi fa, els que ja hem crescut en el sistema democràtic (amb les imperfeccions que es vulgui), el sistema autonòmic (també amb tots els poblemes pendents de resoldre), el català a la televisió i als mitjans de comunicació (amb els pocs que hi ha, quantitativament), amb ajuntaments democràtics... ens és molt difícil creure'ns que això del 23-F i la situació política de Catalunya i Espanya aquells temps fos real. És més, amb sèries com la que ens ha ofert aquesta setmana Televisió Espanyola -magnífic Lluís Homar en el paper de Rei Joan Carles- i Antena 3 Televisió -una producció més embolicada i més fallida, a jutjar per les audiències, tot plegat sembla encara més un fantàstic argument de pel·lícula, de suspens, d'intriga... que no pas uns fets històrics reals. No ens ho creiem, francament.

Nosaltres som la generació de la normalitat. Tot el que tenim ara ens sembla normal que hi sigui -només faltaria que no tinguéssim TV3 i Polònia!- i per tant tendim a no donar tant valor -ni a mitificar tan- el període de la Transició. Quan "els grans" es queixen de la poca mobilització dels joves, de com en som poc de reivindicatius... haurien de pensar en això: el 23-F jo estava a la panxa de la meva mare i encara faltaven quaranta dies perquè en sortís. La realitat es configura per nosaltres a partir de l'arribada dels socialistes al poder l'octubre del 82: fer-nos situar en el marc anterior és per a aquesta "Generació Normalitat", per a aquesta "Generació Democràtica" una autèntica absurditat.

La direcció de l'Alcampo fa joc brut a les eleccions sindicals. Encara, a aquestes alçades?

Una atzagaiada dels responsables d'Alcampo, el desembre de 2004. Davant la campanya de boicot promoguda des d'Espanya cap al cava català, Alcampo ajudava els clients que s'hi vulguessin sumar amb cartells com aquest.

El maltracte d'una gran multinacional cap als seus treballadors torna a ser avui notícia a Mataró després que Comissions Obreres hagi denunciat joc brut de la direcció de l’Alcampo de Mataró Parc en les darreres eleccions sindicals, celebrades el passat 6 de febrer. El sindicat acusa l’empresa de coaccionar el personal insinuant-li l’acomiadament o la rebaixa d’hores de feina si entraven a format part de les llistes sindicals. Des de Comissions Obreres qualifiquen com a greu l’actitud de l’empresa en el procés d’eleccions sindicals i es qüestiona si aquesta manera de fer ve de la central de l’empresa. No és la primera vegada que els sindicats critiquen l'actitud de l'empresa, perquè fa quatre anys va ser el sindicat UGT qui es va queixar exactament del mateix i aquest sindicat no ha pogut elaborar ara candidatura. Fonts de l’empresa, des de Madrid, han negat les acusacions i han assegurat a Mataró Ràdio que Alcampo respecta sempre la llibertat sindical i que mai amenaça o coacciona cap treballador per pertinença sindical. No volen fer declaracions. La seva màxima és: quant menys soroll millor. Ells sabran. Sembla increïble però que en algunes empreses encara pugui prevaldre aquesta jerarquia, aquest esquema de funcionament tan antic com inútil en l'economia del coneixement.

· Escolta l'entrevista a Jaume Roig, coordinador comarcal de Comissions Obreres.

Més cinema europeu i en versió original que mai

El novembre de 2001 tancaven els tres cinemes del centre de la ciutat -els Núria, els Mataró i l'Iluro- tots plegats ens vèiem abocats a consumir pel·lícules només al Cinesa Mataró Parc i a fer-ho de la mateixa manera que s'engoleixen les crispetes en els multicines, veient pel·lícules comercials de procedència nordamericana. Vuit anys després, sortosament, podem dir que hem aguantat l'envestida i que l'oferta de cinema "no comercial" -una expressió que no s'acaba d'entendre- és ara més gran que mai, molt més que el 2001. En primer lloc perquè l'acord a què l'Ajuntament va arribar amb els cinemes Verdi el desembre de 2002 ha permès veure a la ciutat centenars de bones pel·lícules, de diferents orígens que abans només podíem contemplar a la Mostra de Cinema. En segon perquè des de l'octubre de 2006 el Foment Mataroní també ha recuperat les projeccions a la seva sala, de manera que podem veure un altre contingent de molt bones pel·lícules gràcies a la iniciativa privada, en aquest cas. I en tercer lloc perquè Cinesa Mataró Parc, igual que ha fet a les seves sales de Sant Cugat del Vallès, ha decidit des del dia 20 de gener oferir un cicle de cinema europeu a les seves instal·lacions mataronines. Per tant, ara mateix, el calendari del cinema alternatiu a la ciutat és: dimarts a Cinesa Mataró Parc, dijous al Monumental, divendres, dissabte i diumenge al Foment Mataroní i també diumenge, cada quinze dies al Monumental.

Tot això es fa perquè el mercat -i les institucions- han detectat que a Mataró hi ha un públic que vol veure cinema d'autor, europeu i en versió original o si més no "cinema no comercial". Aquest diumenge, per exemple, veient La ola al Monumental hi havien 168 persones, un veritable èxit per una programació que es fa cada quinze dies (potser hi va ajudar la celebració de la Fira de l'Arbre, que va tenir una assistència gegant, de més de seixanta mil persones). I d'això, igual que de la qualitat dels títols projectats, ens n'hem de felicitar. Igual que de contemplar com tres pel·lícules projectades en exclusiva a l'Estat espanyol abans de la seva estrena oficial a la darrera Mostra de Cinema han tingut després un èxit abassegador: 'La clase' -Palma d'Or a Cannes-, 'Vals con Bashir' -guanyadora d'un globus d'or- i 'El cant dels ocells', guanyadora del Gaudí a la millor pel·lícula.

Una vegada més, tornant a l'inici, els apocalíptics que presagiaven el final del cinema urbà i de qualitat a la capital del Maresme han hagut de rendir-se a l'evidència: com que hi ha un mercat -creixent- de públic al qual li interessa aquesta proposta, l'oferta sorgeix. El que passa és que, als mataronins, ens encanta, aquesta mena d'escenaris on els bons moren i els dolents es fan forts, una imatge que es podria sintetitzar en allò de "tot s'està perdent".

· Escolta la crònica emesa aquest migdia per Mataró Ràdio.

Contra la banalitat, 'Pensar la vida'* | Lluís Duch també a la II Jornada Valors

El periodista, Jordi Cervera, escriu en el seu bloc: "La banalitat ens porta, la profunditat ens espanta". Aquest és un dels grans drames de la nostra societat: viure en la banalitat -sense criteri, sense sentit- ens resulta més fàcil que no pas viure amb consciència; no ens genera complicacions, no ens planteja noves preguntes ni ens apressa a buscar resposta a aquelles que ja ens hem formulat. La banalitat, com una taca d'oli, ha anat impregnant la societat: és present als mitjans, a la política, a la literatura... Fins i tot aquells temes de gran transcendència com la mort, el patiment, les injustícies o la violència es tracten sovint sense respecte i amb frivolitat.

Resulta evident que aprofundir -especialment pel que fa a nosaltres- ens espanta. Assimilem prendre's seriosament la vida a avorriment i creiem que si ens parem a reflexionar massa sobre l'existència aquesta passarà de llarg i no arribarem a gaudir-ne. És justament el contrari: cal aprofundir, viure amb criteri, pensar la vida... per poder gaudir de la pròpia existència. Viure amb profunditat, amb consciència, no significa exhibir en tot moment una posició hieràtica sinó encarar el dia a dia intentant comprendre com de valuosa n'és la vida i actuant en conseqüència, gaudint de cada moment.

La gresca, la broma, l'humor... són necessaris, però amb límits i com a instruments per viure una vida amb sentit, recordant allò de què hi ha un temps per a cada cosa. La disbauxa no pot ser permanent, perquè la rauxa sense el seny no té cap sentit. El repte no és fàcil però només intentar-ho ja valdrà la pena. Ja ho deia el poema que "no hi ha camí sinó que es fa camí en caminar".

* Editorial de la revista Valors del mes de febrer.

Joan Pera, Francesc Torralba i Ferran Sáez escriuen aquest mes a Valors
















En aquest número de Valors hi podeu trobar moltes més coses. Dins del monogràfic col·laboracions, comptem amb firmes autènticament de luxe, que han entès perfectament l'encarrèc que els fèiem des de la redacció de la revista: la del conegudíssim actor Joan Pera (aquí), la del sociòleg Ferran Sáez (aquí) i la del filòsof Francesc Torralba (aquí). Si voleu llegir el conjunt del monogràfic, on s'inclouen col·laboracions del crític televisiu Toni de la Torre i la psicòloga Maria Mercè Collel, podeu clicar aquí.

I A MÉS...

· Entrevista a Maria José Recoder, nova vicerectora de Relacions Institucionals de la Universitat Autònoma de Barcelona. "La privatització de la universitat és una de les crítiques, injustes, que es fa al Pla Bolonya". Llegeix l'entrevista sencera clicant aquí.
· Francesc Grané, filòsof i periodista. "La paraula 'Déu' en Obama". Llegeix l'article clicant aquí.
· Jordi Cussó, economista. "El de davant nostre". Llegeix l'article clicant aquí.
· Article d'Albert Botta sobre el llibre de Gregorio Luri L'escola contra el món, l'optimisme és possible.

Subscriu-te a la revista clicant aquí.

Lluís Duch s'afegeix al cartell de la II Jornada Valors i Compromís

Sortosament uns podem anunciar la incorporació del monjo de Montserrat Lluís Duch en el cartell de la II Jornada Valors i Compromís que es farà el 23 de maig, dissabte, a la Sala Cabañes de Mataró. Duch, que ja havia col·laborat a la revista en el número sobre la lentitud, completa el trio confirmat que fins ara formaven Antoni Puigverd, Laia de Ahumada i Margarita Rivière. El tema de la trobada, que durarà de 10 del matí a 2 del migdia, és la interioritat, el cultiu del món interior que sovint tenim ben descuidat.

Mataró Ràdio des de la Fira de l'Arbre | Més Ddm.com

La periodista de Mataró Ràdio Clara Sánchez entrevista Emili Solà aquest migdia a l'estand de Mataró Ràdio a la Fira de l'Arbre.

Els informatius de Mataró Ràdio -i una part important dels programes de l'emissora- s'han desplaçat durant tot el cap de setmana a la XXXIena edició de la Fira de l'Arbre. Amb aquesta emissió des del carrer, la primera que fem del 2009, s'obre de fet un cicle que ja no es tancarà fins acabada la darrera festa popular de barri perquè ja és gairebé costum la presència de Mataró Ràdio en tot el cicle festiu que comença amb aquesta Fira de l'Arbre i sobretot des de Sant Jordi i fins l'Onze de Setembre. Només pot tenir sentir una ràdio a la ciutat si és una emissora enganxada al territori, a les preocupacions, a les ocupacions, als desitjos, als interessos dels ciutadans de Mataró, de les quatre mil persones que ens escolten dia a dia segons el Baròmetre de la Comunicació i l'enquesta encarregada per l'Ajuntament de Mataró a la Diputació de Barcelona. El dia que les ràdios locals perdin aquest contacte, aquesta barreja amb el carrer, estaran perdudes.

Lucas Masciano al Diaridelamusica.com



Lucas Masciano, artista argentí establert a Barcelona, va omplir divendres la sala Privat de Mataró del seu pop de carrer. Un pop que beu de referències ben diverses, que deixen entreveure l‘eclèctic passat musical d’aquest compositor tot terreny. Les seves peces, curtes i directes, aboquen referències de rock, funk, reggae, rumba i fins i tot melodies típiques de cantautor.

Joan Salicrú

Acaba d'arribar a la cinquantena, però per les ganes de conèixer, de parlar, de curiosejar, d'explicar que té... ningú ho diria. Li apassiona viatjar, sobretot a dos dels continents "pobres" per excel·lència, Amèrica del Sud i Àfrica. Si hi ha un país que li té el cor robat, a banda de la Menorca on va anar a viure fa més de vint anys i treballa d'infermer, és Brasil, d'on destaca la connexió entre la música -una de les seves passions- amb la vida de la gent; hi ha anat diverses vegades, hi té moltes amistats i fins i tot ha fet xerrades sobre aquesta relació etnomusicològica: "Realment va ser molt curiós, era com si un japonès anés a Andalusia a parlar sobre flamenc". Explicar als altres aquelles coses que a ell li interessen, és a dir pràcticament tot, és una de les seves inquietuds, i d'aquí les col·laboracions que ha fet històricament amb diversos mitjans de comunicació. De petit va estudiar a l'escola Pia Santa Anna, però és natural de Canet, on torna de tant en tant a veure la seva mare i germans, que hi viuen, com la seva família històricament parlant. Ahir a la tarda, després de connectar-nos via Facebook, vam fer una xocolata amb melindros a Ca l'Uñó i ens vam conèixer.

Ple municipal de febrer: Atrapats en el temps*

Així és com ens hem sentit -com a la pel·lícula del dia de la Marmota, protagonitzada per Bill Murray- aquest vespre els periodistes que seguíem al saló de sessions de l'Ajuntament el ple municipal del mes de febrer. Són gairebé ja dos anys en què la qüestió de Can Fàbregas, en el seu argument principal i en els múltiples spin-off que n'han sortit, protagonitzen, poc o molt, les sessions plenàries. Avui la nova entrega ha durat exactament 56 minuts, un temps més que excessiu per debatre la única novetat que hi ha en el cas: les troballes arqueològiques que hi ha hagut al subsòl de la nau són també Bé Cultural d'Interès Local i per això s'han també de traslladar o només cal traslladar el que hi havia catalogat fins ara? Aquest és probablement un debat d'interpretació jurística que a la immensa majoria -sospito que als regidors també- se'ns escapa de les mans. El govern ha contractat ara un grup d'arqueòlegs que haurà de decidir fins a quin punt val la pena o no intentar de traslladar algun dels elements. De moment, el que s'ha trobat seria tan sols documentat i posteriorment destruït. Gat vell com és, el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas ha apuntat -per a si mateix, imaginem- que l'afer de Can Fàbregas ha recorregut i ho seguirà fent viaranys sorprenents. Veurem. (...)

* Llegeix la resta a LaRiera48.

Oh Europa, Europa...*

Alguns es pregunten, davant les eleccions al Parlament Europeu del mes de juny, de què ens serveix als catalans estar a Europa. Aquestes veus, pertanyents a l’òrbita sobiranista, es posen les mans al cap quan constaten la impossibilitat de dirigir-se en català a totes les instàncies europees (en la majoria ja es pot fer) i d’altra banda es queixen de l’aprovació d’una directiva que, pensant en el mal ús que es fa del foc en indrets públics de països mediterranis, en limita l’ús d’una forma substancial, de manera que si el govern espanyol no adapta la norma els nostres correfocs podrien quedar en un llimb legal. Serien dues mostres de la incomprensió que Europa, que la Unió Europea, tindria amb el nostre país. No incloure el català a la proposta de Constitució Europea de 2005 -tot i que la seva presència només era possible si Espanya pressionava en aquest sentit- també ha estat un greuge considerable a afegir a aquesta colla d’arguments. La conclusió: Europa no ens estima.

Darrerament, s’està posant de moda doncs una actitud refrectària envers les institucions europees i sovint també contra la mateixa idea d’Europa, de construir junts un somni comú. Recelem de qualsevol cosa que vingui de Brusel·les, sigui el Pla Bolonya universitari o sigui la directiva que permetia (no obligava) treballar 65 hores en casos extrems (no serà que això ja s’està fent, en alguns casos, i del que es tracta és de posar-los en la legalitat?). Europa ha deixat de ser el referent modern, atractiu, divertit, pacifista, ecologista... per esdevenir una mena de tieta remugaire, que dicta ordres a tort i a dret sense escoltar ningú. Fins i tots els nacionalistes que apostaven per «superar» Espanya anant directament a Europa cada cop en recelen més i ara creuen que la sortida de Catalunya és directament al món.

Som injustos amb Europa i la Unió Europea. Per començar podem repassar la quantitat de projectes que s’han pagat amb fons europeus a casa nostra des de 1986, els anomenats FEDER. A tall d’exemple, pel període 2007-2013 -el darrer any en què Espanya serà país receptor, després ens tocarà pagar perquè ja formem part dels rics de la família- l’estat espanyol rebrà 26.500 milions d’euros en aquest sentit (Catalunya no és de ni de les més beneficiades ni de les que menys).

En segon lloc podríem parlar de la seguretat, de la tranquil·litat, que significa estar a la Unió Europea. Jo no sé si, sense la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’ACER (CECA), després Comunitat Econòmica Europea (CEE) i finalment Unió Europea (UE), una nova confrontació militar al vell continent hauria estat imminent, però els fets canten i assenyalen que fa 64 anys que els europeus no ens barallem entre nosaltres. I històricament no ha estat així...

Més elements. Davant l’actual situació de crisi econòmica algú pensa que és operatiu que els 27 països de la Unió Europea pactin amb els altres gegants mundials -EUA, Xina, Rússia, Índia, Brasil...- un nou ordre econòmic? L’èxit d’aquesta difícil missió només es podrà tocar amb els dits si la Unió Europea -i nosaltres dins del vaixell- remem junts en una mateixa direcció. Tothom ho sap.

Un darrer apunt. Tan solidaris amb els altres pobles oprimits que som els catalans, fixem-nos en els kurds, la nació sense estat més gran del món. A Turquia, fins fa molt poc, parlar en kurd al carrer estava prohibit. Ara, el govern turc acaba de posar en marxa -vol quedar bé davant la Unió Europea per poder-hi entrar- un canal de la televisió pública en aquesta llengua. Vaja, potser convé obrir una mica la mirada abans de proclamar que, a la Unió Europea, als catalans no se’ns hi ha perdut res.

* Publicat a la revista Valors el mes de febrer.

Troben sa i estalvi el jove esquiador mataroní a La Molina

El jove mataroní Albert P.S. desaparegut des d’ahir a la tarda a l’estació d’esquí de La Molina on ha estat localitzat sa i estalvi per l’helicòpter dels bombers quan faltaven pocs minuts per les 4 de la tarda. Segons ha informat el jove, ahir va pujar fins la part més alta de l’estació amb la intenció de fer la última baixada i es va desorientar a causa de la boira motiu pel que va sortir fora pistes.

El mataroní no va poder avisar ningú perquè no duia mòbil i tampoc coneixia el camí de tornada a l’estació, per això es va construir una mena d’iglú per passar-hi la nit. Al fer-se de dia s’ha refugiat en una barraca propera on l’han trobat els equips de rescat. El tiet del jove de Mataró, l’Antonio, confirmava fa una hora als informatius d’aquesta casa la localització d’Albert P.S.

· Fragment inicial de l'Informatiu Vespre d'avui.
· Aquesta és la crònica de Cristina Salad emesa aquesta migdia per COMRàdio.

Els SMS de Mataró Bus no van

Els informatius de Mataró Ràdio van posar ahir a prova la nova xarxa de Mataró Bus que des de dissabte s'ha posat en marxa a la capital del Maresme. En la part positiva, els autobusos compleixen amb els horaris previstos, en la negativa, la deficient comunicació d'aquests mateixos canvis així com el no funcionament del nou servei SMS.

Mataró Ràdio va fer ahir l'experiment i va enviar un missatge SMS des d'un telèfon mòbil tal com s'indica en els panells informatius d'aquest nou servei per saber quants minuts trigaria a passar l'autobús. El sistema, però, encara no funciona i segons fonts municipals no serà efectiu fins l’11 de febrer. A banda d'aquest nou servei, Mataró Ràdio també va comprovar com en algunes de les 168 parades que té la xarxa els nous horaris estan especificats en un paper enganxats sobre el recorregut antic. Aquesta mancança se supleix amb la presència d'un equip d'informadores que expliquen als usuaris els canvis.

Els usuaris van confirmar a Mataró Ràdio que de moment regna una certa confussió amb els nous horaris, segons explicava per exemple Josep Cols. Cal tenir en compte que algunes parades s'han mogut de lloc, de manera que alguns dels usuaris encara anaven una mica perduts. La comprovació efectuada per Mataró Ràdio va consistir en agafar el bus de la línia 5 des de la plaça de les Tereses. El vehicle va arribar a la parada de sortida sis minuts més tard del previst, a les sis i quaranta un minuts, però si que va complir l'horari d'arribada a la nova estació de Can Vilardell.

Escolta la crònica emesa per COMRàdio i Mataró Ràdio.

Els Filippo Landini més íntim*

La pluja va espantar part dels joves de Vilassar de Dalt, però els que van atrevir-se a sortir de casa van poder gaudir d’un concert de Filippo Landini ben especial. El quintet de Canet va voler aprofitar l’aire relaxat i formal que desprèn el teatre La Massa per oferir un espectacle amb un caire més intimista del que ens tenen acostumats. (...)

· Llegeix la resta a diaridelamusica.com.

Qui hi ha a la sala de màquines?*

La directora de l'Aula de Teatre, Cristina Navarro, i el regidor de Cultura, Sergi Penedès, durant la presentació dels actes del 25è aniversari de l'Aula.

El president de l'Institut Municipal d'Acció Cultural, Sergi Penedès, apareixia aquest dimecres al programa Pantalla Oberta de Televisió de Mataró i apuntava que la cultura s'havia d'entendre cada cop més en altres dimensions a banda de la del gaudi; citava les oportunitats econòmiques que pot generar (sales musicals, festivals, activitat cinematogràfica...) i l'oportunitat d'usar-la com a estri de cohesió social (una apreciació que comparteix de ben segur el cap de Penedès, l'alcalde Joan Antoni Baron, que fa unes setmanes va sentenciar que "la cohesió social" és l'únic relat possible dels socialistes mataronins).

* Llegeix l'article sencer a LaRiera48.