L’accent llatinoamericà d’un monestir històric*

En un obrir i tancar d’ulls passes del brogit del centre de Santa Coloma de Gramenet a l’oasi de pau i silenci que és Sant Jeroni de la Murtra. Sembla impossible. Situat al terme municipal de Badalona, al mig de la Serralada de Marina, es tracta d’un monestir del segle XV, gòtic, que va ser cremat durant la desamortització de Mendizábal. Diuen que els Reis Catòlics eren exactament aquí el 1493, quan es van assabentar de l’arribada de Cristòfor Colom de les Índies. I que el mateix Colom els va anar a visitar al monestir immediatament.

Des dels anys setanta, un grup de capellans acompanyats pel difunt Alfred Rubio i ara un grups de laics amb l’ajut de Jaume Aymar s’ocupen de donar vida a aquest espai. I, en aquests moments, els habitants de la casa són joves sudamericans que venen a estudiar a Catalunya i busquen un espai de tranquil•litat i d’una certa espiritualitat. Un d’ells és l’Horacio Solar, un xilè de 25 anys, que en fa dos que hi és. “Fem vida de conjunt, no és com un pis d’estudiants en què cadascú va a la seva”, apunta. Tots són cristians, més o menys liberals en relació al Vaticà. En això, l’Horacio té les coses clares i la història xilena recent li ha ensenyat que no estar d’acord amb els que ostenten el poder no ha de voler dir renunciar al país o a una religió: “Fa vint anys jo no estava pas d’acord amb el govern del meu país, però no per això deixava de voler ser xilè. Amb l’Església és el mateix”, explica didàcticament. Didàctica en matemàtiques és justament el que estudia com a doctorat, després d’haver-se llicenciat en matemàtiques i educació.

La cita coincideix amb l’atemptat múltiple a Londres, cosa que ens du a parlar del xoc de cultures i civilitzacions. L’Horacio creu que la clau per recompondre l’escenari mundial seria superar el concepte de tolerància i reemplaçar-la pel de respecte. “Això vol dir donar la nostra opinió sense por. Només així entrem realment en un diàleg profund, a partir d’una discrepància, i evitem els conflictes. Som massa políticament correctes”, diu amb seguretat.

Són reflexions que sorgeixen a partir del profund silenci que es viu a la casa. “Murtra, una solitud poblada i un silenci ple de ressonàncies”, resa precisament una rajola, en una paret. Aquí ell l’ha après a valorar: “El silenci l’entens aquí i això després et permet viure’l a la ciutat”, confessa. A la Murtra diu no hi estarà pas tota la vida, però que serà sempre un lloc “per tornar-hi”.

* Publicat a Foc Nou l'agost/setembre de 2005.

Recuperar els valors sòlids*

En la nostra societat tot té data de caducitat. Igual que les llaunes de conserva, també tenen cert temps de durabilitat els matrimonis, els governs, els projectes, els somnis... I cada vegada el marge de temps de consumició és més curt. Però l'home necessita seguretat, temps i unes estructures socials sobre les quals construir la seva particular escala de valors i convertir-los en acció personal. I això, en una societat líquida, en la qual la perdurabilitat de les estructures s'assimila a un glaçó de gel, resulta impossible.

Ara bé, criminalitzar un temps present o mirar amb enyorança un temps passat no és positiu, ens condemna a viure de la memòria i no ens ajuda a avançar. Bauman exposa alguns canvis que la societat líquida comporta a l'individu i que no necessàriament han de ser dolents, per exemple, la flexibilitat davant els canvis quan aquesta es modifica en el nostre entorn. Saber adaptar-se a la realitat també és un valor.

Hem de saber adquirir els millors coneixements de cada societat, de cada moment, però al mateix temps no renunciar a canviar-la. El nou president dels Estats Units, Barack Obama, ha promogut com a bandera de la seva legislatura valors que la societat líquida havia deixat al marge: treball, perse-verança, esforç, unitat, esperança... Desconeixem el poder real que tindrà aquest missatge, però és una aposta a nivell internacional per recuperar valors que la societat líquida havia condemnat. Aquest és un primer pas, però a nivell individual també podem reduir l'efecte que la societat líquida pot produir sobre les nostres conviccions i treballar, en el nostre entorn i segons les nos-tres possibilitats, per recuperar valors sòlids en decaiguda.

* Editorial de la revista Valors del mes d'abril.

De nou un número on no tractem estrictament un valor sinó més aviat un cert enfocament dels valors, una manera de viure un compendi de valors. Podríem parlar de compromís, de conviccions, de profunditat... però el que ho embolcalla tot plegat en aquest cas és viure’ls de forma sòlida, lluny de la liquiditat que impregna els nostres temps, tal com ha descrit el sociòleg Bauman [article d'Anna Olm sobre l'etimologia de "sòlid" i "líquid"]. Una persona que representa aquesta profunditat en les conviccions és el bisbe Pere Casaldàliga, que ha dedicat el gruix de la seva vida a practicar els ensenyaments evangèlics en una de les zones més deprimides del Brasil. Aquest número de Valors del mes d’abril, amb col·laboracions del propi Casaldàliga [llegir la carta enviada des de Sâo Félix do Araguaia], Bernat Dedéu, Francesc Escribano, Miquel-Àngel Ferrés, Lluís Flaquer, Jordi López Camps [article, bloc] i Joan Rigol [article], serveix de fet per presentar una sèrie d’actes dedicats al religiós català que tindran lloc del 3 al 28 d’abril a Mataró organitzats per l’associació cultural Valors, Justícia i Pau del Maresme, la Fundació Grup Tercer Món Mataró i Primavera per la Pau. Hi sou tots convidats, així com a la II Jornada Valors i Compromís que tindrà lloc el dissabte 23 de maig a la Sala Cabañes de Mataró i comptarà amb un cartell de luxe: Laia de Ahumada, Lluís Duch, Gregorio Luri, Antoni Puigverd i Margarita Rivière.

ALTRES CONTINGUTS DEL PRESENT NÚMERO
· "Tercer Món? Quin?", de Joan Salicrú. Llegir article clicant aquí.
· "Fer amables les persones", de Jordi Cussó. Llegir clicant aquí.
· "Ajuda cristiana?", de Francesc Amat. Llegir clicant aquí.
· "Laissez faire moral", de Francesc Grané. Llegir clicant aquí.
· “Flâner”, de Joan Safont. Llegeix clicant aquí.

Tercer Món? Quin?*

Una trobada del fòrum de negocis i investigació Xina-Ghana.

El 1952 l'economista francès Alfred Sauvy va concebre el terme Tercer Món per designar els països que durant el període de la guerra freda, no pertanyien ni al bloc occidental ni al del socialisme real. Després la noció de Tercer Món va patir una metamorfosi i va passar a englobar els països pobres o en vies de desenvolupament (un concepte ben estúpid, quin país no ho està?), com la Xina, la Índia, el Brasil o Mèxic.

Des que Catalunya i Espanya van accedir a la categoria de països rics va iniciar-se a casa nostra un moviment de solidaritat amb aquests països del Sud. Durant tres dècades ens hem preguntat, junt amb tot el món occidental, de quina manera podríem treure’ls de la pobresa. D’iniciatives n’hi ha hagut moltes: el moviment del 0,7 per cent, la campanya de condonació del Deute Extern o el sistema del Comerç Just. I han tingut els seus fruits, en sensibilització aquí i en realitats esperançadores allà. Però no han canviat la fisonomia dels països «pobres». Mentrestant ha passat una cosa autènticament al·lucinant: el país amb més població del món, la Xina, que era als anys seixanta un dels comsiderats «pobres», ha engegat des de finals dels setanta una dinàmica de generació de riquesa brutal. I, a data de 2009, s’ha convertit en el principal inversor als països africans; igual que els europeus necessitaven colònies d’on extreure matèries primes, els xinesos han buscat nous mercats on col·locar els seus productes. Dos altres països enormes com la Índia i Brasil segueixen les passes al gegant xinès i estan invertint als països africans grans quantitats de diners, unes inver-sions amb les quals pretenen no ajudar a Àfrica -que ho fan de rebot- sinó ob-tenir més beneficis. Xina, la Índia, Brasil... però també Mèxic o Sudàfrica. Són les economies emergents, amb representació al G20. La llista no acaba aquí: enmig del continent africà hi ha sorprenents processos de desenvolupament com els de Ghana -es parla del «miracle ghanès»- o Tanzània. Ho sabien? Oi que no? Doncs sí. Significa això que la pobresa minva? No ben bé, perquè en aquests mateixos països emergents hi ha grans quantitats de població que moren de gana -la Índia mateix- o que podem considerar «pobres» estadísticament. Passa, doncs, com a casa nostra: malgrat la riquesa general subsisteixen grans bosses de pobresa. Total, que mentre nosaltres buscàvem una solució a la pobresa de l’Àfrica, part dels països «pobres» ens han passat la mà per la cara i han començat a treure el continent de la misèria. I, encara ara, incapaços d’adonar-nos dels canvis operats, parlem de Tercer Món, de països pobres, conceptes superats.

Tot això ens ha de fer repensar profundament què entenem per solidaritat. Oblidat allò de «donar de pescar» o «d’ajudar a ensenyar a pescar», hem d’anar a una tercera fase: comprar-los el peix. I qui diu peix diu avellanes. I si resulta que aquí fem avellanes i a Turquia també i les turques són més barates... doncs n’acabarem comprant de turques, i nosaltres, si de cas, hem d’intentar prestigiar les nostres, donar-los-hi algun valor afegit que en mantingui l’atractiu comercial. La nova solidaritat, la del segle XXI, serà comerciar amb el Sud de tu a tu, un plantejament que pot resultar letal per a les nostres economies, sinó sabem trobar aquests valors afegits. L’alternativa de progrés global passa per aquí. Siguem seriosos: o seguim «ajudant» el Tercer Món com fins ara, sense aconseguir can-vis estructurals, duraders, o posem en risc les nostres economies i facilitem a aquests països que surtin del forat. Nosaltres decidim.

* Aquest article sortirà publicat a Valors el mes d'abril.

Les apassionants memòries de Benet

Acabo el primer volum de les memòries de Josep Benet, mort tot just ara fa un any i una de les persones claus per entendre la història, la política i la cultura catalana durant tota la segona meitat del segle XX. La seva lectura és apassionant i desprèn un amor pel país fora de tot dubte. Hi ha capítols autènticament reveladors, com aquell en què té lloc la sublevació militar del 18 de juliol i Benet pensa que a Catalunya no es produirà la situació que es vivia des de feia mesos a la resta d'Espanya. El que veu -el que relata- del seu primer passeig per Barcelona (presa pels milicians sublevats) és senzillament frepant.

Vaig tenir l'honor, ara deu fer set anys, d'entrevistar Josep Benet junt amb els companys Ramon Radó i Aina Fernàndez. Va ser en el seu país del carrer Calvet, a Barcelona, on va rebre aquest equip de periodistes que elaborava un reportatge sobre el líder anarcosindicalista Joan Peiró per a la revista Mataró Report. Un personatge del qual Benet era un entusiasta, i al qual va dedicar molts anys d'investigació (fa pocs mesos va sortir el llibre que la recull): si el bàndol republicà hagués vist les coses com les observava el mataroní Peiró segurament la guerra hauria anat d'una altra manera, venia a dir Benet. Guardo molt bon record d'aquella visita, de l'amabilitat de Benet i la passió -sempre la passió!- que ens va encomanar aquesta gran persona.

Em sembla que et serem fidels...

Televisió que fa pensar. Ficció que fa pensar, en aquest cas. Televisió profunda, pacient, real. Tant interessant que t'arriba, de veritat; et fa mal al cor o que et fa anar tranquil i satisfet al llit. Diàlegs de veritat, com els que podríem tenir tu i jo, o com els que ja hem tingut algun cop. A partir d'aquest vespre, Infidels cada dijous a TV3. Una nova aposta de la televisió nacional catalana per formats de qualitat, per televisió que diu coses, contradient el tòpic que allò que fan per televisió és tan sols porqueria. Em sembla que si que et serem fidels...

El Vaticà beatificarà el rector màrtir de Santa Maria, el doctor Samsó

El Doctor Samsó, el rector de Santa Maria entre 1924 i 1936, serà beatificat per l'Església Catòlica, donant satisfacció a una petició històrica de la comunitat cristiana local. Aquesta informació, avançada avui al matí pels serveis informatius de Mataró Ràdio, és el que explica l'anunci pel qual els actes del mil·lenari de la parròquia no es tancaran avui dia 25 de març, tal com estava previst, sinó que esperaran a la cerimònia de beatificació, que es farà la propera tardor.

La notícia, molt esperada per alguns, serà polèmica, perquè amb tota seguretat reobrirà un debat clàssic, també a casa nostra, sobre la conveniència o no de procedir a la beatificació o la santificació de personatges morts durant la Guerra Civil. En tot cas serà un homenatge necessari a una de les persones claus de l’època a Mataró, igual que ho va ser en el mateix període l’anarcosindicalista Joan Peiró, afusellat aquest pels franquistes a Paterna el 1942. Tots els morts de la Guerra Civil, assassinats per un bàndol o un altre, mereixen una gran dosi de respecte i admiració, sobretot si van morir per defensar les idees en què creien.

Un article de l'historiador local i director del Museu Arxiu de Santa Maria Manuel Salicrú penjat a la web del Grup d'Història del Casal i que podeu consultar aquí explica moltes més coses i més detalladament de la biografia del doctor Samsó.

Immigració esperançadora*

"Ja veus que l'ambient és molt familiar i que els nens no estan gens esvalotats", remarca satisfeta Maria Àngels Pavón, de visita al Centre Obert dels Salesians, a Sant Boi de Llobregat. Tot i que actualment és la psicòloga de l'escola que els Salesians tenen ben a prop, a Sant Vicenç dels Horts, la Maria Àngels ha estat la directora d’aquest centre durant set anys i aquí s'hi segueix sentint com a casa, ajudant com a voluntària ara als pares d'un noi xilè que va amb cadira de rodes o instants després explicant a un adolescent que fa 1r d'ESO la traducció de "evening" al català. El treball amb els nois i noies immigrants -en aquest centre representen el 92 per cent dels 130 menuts que hi venen- és una constant d'aquesta psicòloga a punt de presentar la tesi doctoral. Ella que és filla d'immigrants -pare castellanomanxec, mare andalusa- dedica el seu dia a dia als nous immigrants -magrebins, subsaharians, sudamaricans o xinesos-. "Hi ha resultats molt esperançadors. Nanos a qui ha costat molt arrelar aquí ara són els que ajuden a integrar-se a altres acabats d’arribar", comenta amb coneixement de causa, perquè aquest sistema d’acollida és el tema de la seva tesi. Uns immigrants a qui la crisi econòmica afecta especialment, com és sabut, tot i que de moment la immensa majoria han decidit quedar-se a casa nostra esperant temps millors. De totes maneres també aquí la Maria Àngels assenyala esperances: “D'aquest context en surten experiències creatives i generoses, com les de famílies que cuinen les unes per les altres i poden disposar així de menjar, tota la setmana, a preus molt barats".

La fe és un relligador de tota la seva activitat en el camp de la immigració: "És quelcom que integra totes les altres coses", comenta la Maria Àngels, que pertany als cooperadors salesians, un grup de laics que viu els valors de Don Bosco en el dia a dia de la societat. Curiosament, en relació a la fe, explica que col·laborant amb la ONG Vols, al Marroc, és on darrerament ha viscut més profundament la seva fe, enllaçant amb el diàleg interreligiós. “En el meu cas, encara que estiguis en un país musulmà, m’ha semblat més fàcil viure la fe, perquè el sentit transcendent de la vida ho tenyeix tot”. També a la seva parròquia de tota la vida de Sant Boi comenta que els immigrants sudamericans són els qui han pres el relleu a les generacions més grans de cristians autòctons.

Potser els immigrants són els qui ens faran recuperar l’esperit transcendent de la vida.

* Publicat a Foc Nou del mes d'abril.

Treball de formigueta*

Podria ser el prototipus d’un obrer de segle XXI: una persona que rep un sou per part d’algú altre –així ho defineix ell- però que ja no basa el seu esforç en el treball manual. Es diu Vicenç Baena, té 38 anys i és natural del barri de la Prosperitat, un dels que formen el districte barceloní de Nou Barris. Ell es considera dels “privilegiats”, perquè a l’empresa on treballa -la factoria de Nissan a Montcada i Reixach- es dedica a fer anar un ordinador i a més ja fa setze anys que hi és. De totes maneres, com a obrer que és, ha de seguir lluitant pels seus drets. Ara resulta que l’empresa vol retallar la mitja hora de descans per esmorzar cada matí: “Diuen que a cap empresa d’automòbils aquesta estona es paga. Que amb deu o quinze minuts ja n’hi ha prou”, explica. Això sense oblidar que la fàbrica podria tancar o retallar el seu personal en un termini de tres anys si els objectius de productivitat no es compleixen. En Vicenç, però, procura prendre’s amb calma i serenitat la possible marxa de l’empresa a un indret amb sous més baixos: “Quan Nissan va venir aquí, fa 25 anys, també ho va fer perquè la mà d’obra era més barata”, recorda amb voluntat de desdramatitzar la situació. Això no obstant l’espanta la perspectiva d’anar-se’n al carrer amb quaranta anys, una edat en què és difícil trobar feina. De totes maneres, tot això no el desanima alhora de seguir lluitant pel bé del seu col·lectiu. Al contrari, es mostra partidari del treball de formigueta: “Cada cop m’adono que cal lluitar més, esforçar-se en arribar als altres i ser coherent amb un mateix. De mica en mica”. Per això milita a un grup de l’Acció Catòlica Obrera (ACO), que es reuneix cada dissabte al matí a la parròquia de Santa Engràcia, església on acudeix des de petit, tot i que els seus pares no eren massa practicants. El seu germà, curiosament, és capellà. A l’empresa assegura no conèixer pràcticament ningú que es declari creient. A vegades quasi li fa vergonya explicar-ho: “A vegades em pregunten com és que crec en Déu si aquest permet que hi hagi guerres i violència. Jo els responc que Ell ens acompanya però penso que som nosaltres els que canviem les coses”.

* Publicat a la revista Foc Nou el novembre de 2003.

Si els diaris del futur són com els d'avui, no moriran mai

No ho acostumo a fer gairebé mai, però avui que tinc una mica de temps, lectura de tres diaris: La Vanguardia, l'Avui i El País, de tres tendències (i àmbits territorials ben diferents). Primer de tot una constatació: l'esforç que fan els diaris, els diumenges, per oferir temes propis, de qualitat, que enganxin els lectors. Ho dic en referència als tres que he consumit avui. Curiosament ho fan amb fórmules contradictòries: en el cas de l'Avui i El País segueixen apostant pels suplements de paper i de paper couché, mentre que La Vanguardia torna una mica als orígens i concentra la matèria informativa, molt arreportatjada, en les planes del diari. L'edició del rotatiu d'aquest diumenge era espectacular en aquest sentit: gairebé tots els temes d'obertura de secció tenien aquest to, molt propi dels diumenges, precisament, i no hi havia notícies d'estricta actualitat (Internacional obre una sèrie de retrats de nordamericans, Política retrata el marc de Francisco Camps al País Valencià, Tendencias reflexiona sobre la publicitat relacionada amb les menges ensucrades dels nens a l'hora del pati...).

El País, que manté l'oferta més profunda a Domingo, entrevista Eduardo Madina, actual diputat al Congrés pel PSOE i víctima d'un atemptat terrorista l'any 2002 per part de la banda terrorista ETA. En l'altre suplement, el Negocios, interessants planes centrals sobre el futur econòmic d'Àfrica, que es podria veure molt afectada per la crisi econòmica mundial, tot i constatar un cop més la força de països com Sudàfrica, Tanzània o Ghana, els quals han rebut moltíssima inversió de Xina però també -i això jo no ho sabia de la Índia i de Brasil, dues altres potències emergents-.

Finalment, l'Avui obre un altre cicle amb personatges políticament incorrectes -també per a la seva línia editorial- que s'obre amb una interessant entrevista de Francesc Puigpelat a la icona independentista Víctor Alexandre, que presenta la conversa de Carod amb ETA el gener de 2004 com un pacte entre aquest i els terroristes per tal que la banda no atemptés a Catalunya (que no havíem quedat que ni parlar-ne, d'aquesta versió). La lectura de l'Avui permet també descobrir algunes coses de casa, repassant la premsa diària nacional i estatal. A l'Avui, per exemple, expliquen que el cap del grup municipal de CiU, Joan Mora, anirà en quart lloc a la llista de la formació nacionalista a les properes eleccions europees, que encapçala l’economista Ramon Tremosa. El lloc no és de sortida, però de totes maneres l’elecció de Mora l’avala com una de les persones de confiança del president de CiU Artur Mas.

Llavaneres s'enamora de Il Puto Musicante*



Una vintena de persones van acudir a la petita sala Zig Zag de Sant Andreu de Llavaneres el passat dissabte per veure i escoltar el concert d'Il Puto Musicante. Una bona notícia tant per la banda -amb disc sota el braç costa veure aquesta originalíssima proposta nascuda a casa nostra- com per la sala, ja que amb aquest nou recinte -una antiga gelateria que programa setmanalment artistes de gairebé tots els estils- Llavaneres s'apunta a la música en directe que mica en mica va sembrant arreu de la comarca nous escenaris que programen regularment. (...)

* Llegeix la resta a Diaridelamusica.com.

Els Pastorets emergeixen

D'esquerra a dreta, Víctor Turull, Antoni Segarra, Joan Riedweg, Josep Rafeques i Josep Solé.

Les peces teatrals de caràcter popular no gaudeixen de bona premsa però si de bona salut, almenys pel que fa a participació i assistència. El codirector del programa de Televisió de Catalinya emès aquest passat Nadal Objectiu Pastorets, Joan Riedwerg, posava de relleu una xifra espectacular aquest matí en una taula rodona que he moderat en un dels Espais annexos al Teatre Monumental: fins a 400.000 persones té la moguda Pastorets a Catalunya, entre els que els fan i els que els van a veure. Són d'aquelles dades que et deixen estabornit perquè els números teòricament han de cantar, i una activitat que implica gairebé mig milió de persones al país ni deu ser una cosa de pa sucat amb oli ni s'entén que estigui denostada sobretot pels sectors progressistes del país (no sé si per la possible patrimonialització que n'hagi pogut fer la dreta, però això ja són figues d'un altre paner). Els Pastorets [en vaig parlar aquí, ja] són un autèntic fenomen que, com m'apuntava en Ramon Radó abans de començar, cohesiona nacionalment el país -de Pastorets se'n fan arreu de la geografia catalana, almenys a cent localitats de forma estable, segons apuntava Josep Solé dels Pastorets de Manresa- i també socialment, intergeneracionalment -quina activitat hi ha a Mataró que agrupi petits, pares i avis? Ja us ho dic jo: L'Estel de Natzaret de la Sala Cabañes-.

A la taula hi havia també Toni Segarra, primer regidor de Cultura després de la represa democràtica, de 1979 a 1983 (el 1981 va declarar els Pastorets de Mataró Patrimoni Cultural de la Ciutat), i Víctor Cucurull, director de la Fundació Societat i Cultura i també Josep Rafeques, president de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya (que no fan sempre Pastorets, un altre tòpic a superar). Vaja, que estic molt content que a casa meva s'hi hagi fet un congrés de la matèria i aquest intenti superar tòpics, prejudicis i caspes diverses que no el deixen sortir, com es mereixeria, definitivament a la superfície cultural del país.

El Mediterrani és l''Slow movement'

Dijous a la tarda, empiocat a casa, vaig enganxar al canal 24 hores de CNN+ una entrevista a Carl Honoré, autor de 'Elogio a la lentitud', un llibre que ha estat un supervendes i que reivindica prendre's la vida... amb més calma. No només amb més calma, sinó decidint en tot moment, si de cas, com es vol viure, amb quina velocitat. En tot cas lamenta la percepció que és el món el que ens fa embogir de velocitat i proposa, en diferents àmbits, un retorn a la vida més quotidiana. A aquest moviment, que es fa diu slow (lent, en anglès), hi vam dedicar tot un número de Valors [Tu decideixes el ritme].

Vaig comprar-me i llegir-me aquest llibre a Argentina, durant el viatge que hi vaig fer fa un parell d'anys. Me'l vaig empassar d'una revolada, entre avions i autobusos que recorrien les extenses planúries del país. La veritat és que em va entusiasmar, suposo que per la senzillesa dels seus arguments, per constatar com de revelador n'és construir una vida nova. El que passa és, llegint-lo, també me n'adonava d'una cosa: el llibre l'escriu un anglosaxó que aspira a ser un mediterrani. Honoré parla de ciutats on la gent pot anar a peu als llocs, on els transports públics són eficaços i eficients, conurbacions d'una mida mitjana -ni massa petita ni massa gran-, d'entaular-se durant hores en una taula, de fruir del sexe tranquil·lament, d'imaginar una educació més pausada... En els dos darrers aspectes potser no (el lloc en aquest cas és menys rellevant), però pensant en els primers no podia evitar que un somriure se m'escapés per sota el nas: no serà que està parlant de casa nostra? Penseu que un dels moments estrella del llibre és quan el periodista descriu amb total minuciositat un sopar en un poble de la Toscana italiana, amb bon vi i menjar exquisit. El protagonista no ha tingut mai una experiència en aquest sentit i li resulta xocant, que es pugui estar hores i hores menjant, bevent, conversant, rient... Una cosa que nosaltres estem acostumats a fer... Vaja, creure'ns això de ser mediterranis serà el millor antídot per viure de la forma que proposa Carl Honoré. Quina paradoxa: la millor manera de ser com volem ser és seguir sent com hem estat sempre (un bon lloc per comprovar-ho, per cert: Lau, un nou restaurant que hem tastat aquesta nit a la Muralla de Sant Llorenç, tocant a la plaça de Santa Anna. Resulta tranquil·litzant veure com, enmig de la crisi, hi ha qui arrisca els seus diners en obrir nous espais de restauració i ho fa amb tan bon gust).

Parint idees

Reunió a Lo Blanc, avui, per comentar, pactar, idear... el concepte gràfic de la II Jornada Valors i Compromís amb el fotògraf de la revista, Sergio Ruiz, i el responsable del vídeo promocional (veure aquí el de l'any passat), Eloi Aymerich. Es tracta de què la imatge gràfica de la jornada, així com la portada del número del mes de maig, sigui ben coherent (cal dir que el treball gràfic del díptic i el cartell anirà a càrrec d'una tercera persona, la Mercè Agustí, que ja ens va donar un cop de mà en aquest sentit l'any passat). En Sergio i l'Eloi, a banda de ser amics meus, són bons i tenen una gran capacitat d'abstracció. S'apunten tres idees i després de desenvolupar-ne una es veu que pot ser la bona. Aquest moment, el de "parir les idees", és d'aquells en què més gaudeixo, tot i que també és dels més angoixants: i si resulta que després la idea és difícil de plasmar? o no s'entén com es preveia? o dóna un look que no ens "interessa"? És un moment on el risc s'imposa. Però bé, en aquest cas, com que els dos són bons professionals, segur que tot sortirà bé.



Per cert que a la II Jornada finalment també hem inclòs la presència de Gregorio Luri, filòsof de El Masnou, autor de L'Escola contra el món, el llibre de capçalera per un cert sector del professorat -que avui diria que és el que no fa vaga, més aviat-. Luri ha col·laborat precisament en el darrer número de la revista, on parlem de la renúncia i la necessitat d'admetre que no es pot tenir tot.

El cartell de Santes el farà Mònica Vilert

Foto: capgros.com.

Un senyal inequívoc de l'arribada de la primavera, a Mataró, és conèixer qui farà el cartell de la Festa Major de Les Santes. És l'inici de tot un ritual que ja no s'acabarà fins a la finalització de la mateixa, la matinada del 30 de juliol. Vist des de fora, la pregunta pot ser: i quan comencen, doncs, les Santes? La Festa en si s'obre el 25 de juliol, oficialment, però el cert és que l'anunci de qui elaborarà el cartell i després la mostra fotogràfica és el primer senyal de què la festa s'apropa. Aquest 2009, el cartell serà obra de Mònica Vilert, la única persona que, emparant-se en la dignitat de l'artista, ha rebutjat en el passat (l'any 2002) fer el cartell, però que amb la seva plantada va provocar justament que, uns anys després, el llavors Patronat de Cultura repensés aquesta política. Ho han avançat aquest migdia, a la una, els informatius de Mataró Ràdio. Una emissora que, per cert, té tants oients habituals com Ràdio Nacional i desbanca emissores com Ràdio Tele Taxi, Ràdio Marca o COMRàdio, segons les darreres dades del Baròmetre de la Comunicació?. El perfil d’oient de Mataró Ràdio és una dona, d’entre 45-64 anys, que té el castellà com a llengua habitual d’ús, una dada aquesta de la llengua a tenir molt en compte.

Enfrontament fratricida al món comercial

Des de fa anys existeix a Mataró una lluita entre dues entitats comercials, la Unió de Botiguers de Mataró i Boulevards de Mataró. La primera entitat, que s'expressa comercialment amb la marca Comerç Mataró Centre, és la degana a la ciutat, mentre que la segona va néixer a mitjans dels anys noranta de la suma de diferents entitats de comerciants de les noves zones de la ciutat, sobretot de Via Europa-Nou Parc Central. Ambdues mantenen una pugna soterrada des de fa anys, no perquè tinguin idees diametralment oposades sobre com dinamitzar el comerç a nivell de ciutat -més aviat el contrari- sinó perquè la desconfiança es va apoderar de les relacions entre les dues entitats des d'un primer moment. Unió de Botiguers no va saber entendre ni encaixar l'existència d'una altra macroagrupació comercial i, en comptes de pensar que hi podia col·laborar, ha tendit sempre a competir-hi. Si que és cert que hi ha hagut postures diferents per exemple respecte la possibilitat d'obrir el Dilluns de Fira -el 2006 l'Ajuntament ho va permetre per primer cop i mentre Unió de Botiguers s'hi negava, Boulevards de Mataró es va mostrar entusiasmat amb la idea-.

Aquesta rivalitat s'ha tornat a posar de manifest avui amb la presentació d'una nova targeta de crèdit en col·laboració amb La Caixa i l’Ajuntament. La iniciativa pretén fidelitzar els clients a través de les campanyes que s’hi vinculin. El secretari general de la Unió de Botiguers, Josep Filbà assegura que no és tracta d’una eina estrictament relacionada amb el comerç sinó d’una targeta d’ús quotidià pels mataronins, que permetrà dur a terme un seguit de propostes que anirà engruixint l’Ajuntament de la ciutat. Filbà parla, fins i tot, de poder accedir a actes de la Festa Major amb aquesta targeta. A la presentació, avalant la proposta, hi han assistit representants de La Caixa i de l’Ajuntament, tan l’alcalde Joan Antoni Baron com la presidenta de l’Institut Municipal de Promoció Econòmica de Mataró (IMPEM), la regidora Alícia Romero.

Doncs resulta que Boulevards de Mataró estava preparant una iniciativa molt semblant via la seva entitat mare, l'Associació de Comerciants i Botiguers de Catalunya (ABC) -la Unió de Botiguers ha bastit la seva pròpia entitat, la Fundació Comerç Ciutadà-. El president de Boulevards de Mataró, Jordi Llargués, creu que la presentació en solitari de la targeta demostra la falta de voluntat d’entesa per part de l’associació de comerciants del centre de la ciutat.

Una llàstima, doncs, que les divisions provocades per actituds personals no permitin envigorir, donar més força, a un sector clau del futur de la ciutat.

El futur: l'eix Mataró-Granollers*

L'eix Mataró-Granollers és una de les novetats introduïdes els darrers temps en el discurs de l'alcalde Joan Antoni Baron i que més força podria prendre en el futur, sense entrar en contradicció amb l'aposta per liderar la comarca. De fet, quan Baron parla de liderar el Maresme sovint parla de "el territori", que no és ben bé el mateix; més aviat es refereix a la zona del Maresme central reforçant els lligams amb la capital del Vallès Oriental. Aquesta aposta tampoc entra en contradicció amb la vocació barcelonista de Mataró, al contrari, perquè si bé Mataró és la porta d'entrada a la Gran Barcelona per la costa, Granollers ho és també en tant que hi passa l'autopista A7, que uneix els estats espanyol i francès. (...)

* Llegeix la resta al meu bloc d'anàlisi polític, LaRiera48.

Emotiu homenatge al poeta de Sinera a través del jazz i el cant coral*



Arenys de Mar va ser dissabte a la nit l’escenari indiscutible per l’estrena de l’espectacle “he mirat aquesta terra”, un concert homenatge al poeta Salvador Espriu que combina la lectura de poesies de l’autor amb veus d’un cor i solistes i instrumentació de jazz. Aquest muntatge, creat especialment per l’ocasió, vol ser també una reflexió a la situació actual del poble català, vista a través de les paraules d’un dels gran poetes del segle XX. (...)

* Llegeix la crònica sencera a Diaridelamusica.com.

Els informatius de Mataró Ràdio avancen que Lluís Cerà serà el nou president del Club Esportiu Mataró

La notícia la servia en exclusiva els informatius de Mataró Ràdio i el seu responsable esportiu, Marc Mayola, a la una del migdia: l’empresari de la comunicació Lluís Cerdà, serà el nou president del Club Esportiu Mataró. L’encara president, Paco Gonzalo, explicant que ha arribat a un acord amb Cerdà per vendre-li la majoria de les accions del club. Diu Gonzalo que el nou president, que de iure ho serà en qüestió d’un mes, té un projecte engrescador pel club i la ciutat. El primer que haurà de fer Cerdà és resoldre els deutes econòmics amb els jugadors i altres estaments del club. Paco Gonzalo no s’ha venut totes les accions que té del Club. Assegura, però, que només se’n quedarà un petit paquet i que deixarà les tasques executives. Això sí, vol esdevenir un col·laborador extern del club. L’encara president es mostra convençut que Lluís Cerdà traurà el club de la crisi actual que pateix a tots els nivells, i aprofita per reclamar el suport de les institucions de la ciutat.

Cordó umbilical

Fins ara ho ha estat moltes vegades i a partir d'ara ho serà més, amb tota seguretat. Entenguem-nos. El tren, encara que vagi malament a vegades, té unes prestacions fantàstiques, sobretot la fantàstica vista; mai me'n cansaria de mirar el mar com s'esten a la dreta del comboi. Però el tren, fins que no s'aturi al Nou Parc Central (sí? el 2016? ja és segur?), queda molt lluny de casa. I en canvi el bus està a 120 segons de la porta. Gairebé sembla que hi hagi una escala mecànica que em porti, com una llançadora, entre el primer esglaó i la rampa d'entrada a l'autobus, al carrer Isern. De manera que l'arribada fins a Barcelona és gairebé la prologanció de la dormida nocturna. El dia comença ja quan el bus s'apropa a la Ronda Universitat per escupir-nos a la gran ciutat. Anant amb tren aquest efecte no s'aconsegueix, el trajecte és molt més pesat. Ara bé, el que garantitza tan el tren com l'autobus, si no és estiu i els vagons estan a vessar de gent, és disposar de l'estona necessària diàriament per llegir La Vanguardia, que tinc datada en 45 minuts. I amb això si que guanyaré: fins ara aquests 45 minuts els acabava consumint de matinada, quan el diari estava, a efectes informatius, gairebé caducat. Doncs bé, el C1 -o el C2- serà a partir d'ara, de forma més evident el cordó umbilical entre el món i el meu món, la mare Mataró.

La brillantor dels ulls*

La biòloga Mariona Claret dedica gran part de la jornada a estudiar els remolins dels oceans a l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), on cursa el doctorat en aquesta matèria. “Sembla estrany que hi hagi gent dedicada a aquestes coses. La meva il·lusió és poder estudiar bé la relació entre la física dels remolins i l'ecologia marina”, comenta amb cara de satisfacció. Ara bé: que el seu dia a dia transcorri pels viaranys científics, no vol dir que aquesta barcelonina de naixement no tingui una dimensió espiritual, ans al contrari. “Crec en què hi ha alguna cosa més”, diu convençuda. I immediatament –com a bona científica- hi afegeix una argumentació teòrica: “Si només fóssim matèria ja estaríem clonats”. La Mariona, doncs, es declara creient malgrat que l’existència de Déu no sigui una idea certificable. Creu que, justament, la gràcia està en donar un vot de confiança a les percepcions més íntimes: “Està molt bé racionalitzar la fe, però hi ha d’haver un equilibri. Al final creus i ja està, no tens cap equació que et permeti justificar-ho”.

En realitat, però, ella mateixa, sense adonar-se’n, traça una línia paral·lela entre la vocació científica i la recerca a nivell espiritual. “Els oceans són molt desconeguts i les coses per descobrir em fascinen”, apunta per un costat. “Vas fent un camí, amb l’ajuda de Jesús, que veus que et fa sentir més fort, malgrat els dubtes que van sorgint”, relata en l’altre sentit. Un recorregut que ve de lluny perquè a casa seva, ja de petita, es vivia un ambient cristià d’una forma molt quotidiana i que després ha continuat en trobades com el Parlament de les Religions del 2004 o formant part d'Universitaris Loyola de la Companyia de Jesús. I sobretot resseguint el testimoni de persones com el bisbe Pere Casaldàliga o el jesuïta Jon Cortina. “Són gent que t’encomana les ganes de viure amb una brillantor d’ulls especial”, especifica. La Mariona, però, assegura haver vist aquest mateix espurneig d’ulls en moltes altres persones creients en una transcendència, independentment de la religió: “A vegades m’he trobat amb persones que sense conèixer-les ni res... veus que tenen aquesta brillantor d’ulls... Finalment els ho preguntes i t’ho acaben confirmant, que si, que tenen aquest sentit transcendent de la vida”. Heu vist mai aquesta brillantor d’ulls de què parla la Mariona? Busqueu-los, certament hi són.

* Publicat a Foc Nou l'abril de 2008.

La renúncia: No es pot tenir tot*

Tenir-ho tot no és possible. Aquesta afirmació pot semblar òbvia, però acceptar-la no és fàcil. Admetre que sovint hem o hauríem de renunciar a certes coses materials o immaterials en benefici dels altres o del benestar comú és un acte de generositat dolorós. La vida és un camí de discerniment i, per tant, de renúncies.

La renúncia personal o col·lectiva és una resta el resultat de la qual sempre resulta positiva. Hi ha pares que renuncien a somnis pels seus fills, comunitats enfrontades que renuncien a mirar al passat amb desig de venjança per assolir la pau i la convivència, dones que han renunciat al seu desenvolupament professional perquè el marit pugui fer-ho, fills que renuncien a il·lusions per cuidar els seus pares... hi ha grans i belles històries de renúncia.

En totes elles, perquè el resultat de la resta sigui positiu, la renúncia ha de ser una opció que la persona pren des de la llibertat, sense cap mena de coacció. La renúncia no pot ser imposada, en aquests casos, esdevé condemna. I, si es tracta d'una disputa, la pau no serà duradora.

La renúncia és necessària, és important saber renunciar, però tampoc podem convertir aquest element en un eix de la nostra vida. La renúncia constant és la humiliació i la pèrdua d'esperança d'assolir qualsevol meta. És un gest lloa-ble renunciar a coses pel bé dels altres o pel bé comú, però no renunciar a il·lusions o somnis abans d'haver lluitar per assolir-los, és covardia. Una mare que renuncia lliurament als seus propis somnis i il·lusions per la felicitat de la seva família és admirable, però si aquesta dona "ha de" renunciar als seus somnis pel fet de ser dona, és una injustícia.

* Editorial de la revista Valors corresponent al mes de març.

Parlar de renúncia és un concepte dur. És cert. Quan apuntàvem l’enunciat a les persones que col·laboren en el número en general se sorprenien. Sovint associem renúncia a «deixar de pensar» en el que creiem, renunciar als principis. Res més lluny de la nostra voluntat. La pretensió d’aquest número és constatar que en aquest món, per molt que ens dolgui, no ho podem tenir tot. I menys encara immediatament. El que apuntem en aquest número és la necessitat d’admetre això, i per tant no de renunciar a principis sinó a conquestes, a objectius finals. I això en tots els àmbits. Cal posar límits, mesura, moderació, als nostres desitjos. Tot això entenem que té molt a veure amb la crisi econòmica que patim actualment: si no renunciem als privilegis als quals ens crèiem cridats tots plegats difícilment ens en sortirem. Ens ajuden a treballar aquest concepte el filòsof Gregorio Luri (llegir article), l’economista Luis de Sebastián (perfil, llegir entrevista i veure vídeo), el sindicalista José Luis López Bulla (perfil, bloc 'Metiendo bulla', llegir entrevista i veure vídeo) o Maria Viñas, de la iniciativa Carta de la Pau (llegir article).

ALTRES CONTINGUTS DEL NÚMERO:
· Entrevista (versió llarga per a web) a Johan Ketelers, secretari general de la Comissió Catòlica Internacional per a les Migracions.

· Article de Francesc Grané, "El pensament neofranquista".

· Article de Francesc Amat, "Política i canvi climàtic: qüestió de probabilitats".
· Article de Ramon Radó, "Víctimes".
· Article de Marc de San Pedro, "Un univers de possibilitats".
· Article de Núria Radó, "El que no és mèrit de Darwin" (bloc propi de la secció de ciències, 'L'altra cara de la ciència').

Relleu com a cap d'informatius de Mataró Ràdio

Avui, saltant-me la norma que jo mateix m'he autoimposat des de fa uns mesos, parlo de mi. En les properes setmanes deixaré d'ostentar el càrrec de cap d'informatius de Mataró Ràdio i ocuparà el meu lloc la companya i amiga Elisabet Solsona, fins ara màxima responsable dels informatius de Televisió de Mataró. El motiu del relleu és la meva incorporació, a partir de l'1 d'abril, a noves tasques professionals a l'Ajuntament de Barcelona. Suposen per a mi un repte i una il·lusió que m'animen a donar aquest decisiu pas. Un canvi que en cap cas duc a terme per un suposat cansament per gairebé deu anys treballant en periodisme a Mataró. No es tracta d'això, sinó d'obrir noves etapes.

M'agradarà en el futur poder dir que plego d'una feina tan satisfet com ho faig d'aquesta, i els que em coneixen saben que ho dic ben de debò. Han estat gairebé un miler de dies al capdavant d'un repte seriós, com era el d'oferir informació de proximitat, que no local, amb qualitat, amb rigor, amb rapidesa, amb esperit de ciutat... de nou des d'un mitjà com la ràdio, desaparegut des de feia temps a casa nostra. Com ja vaig dir en un article que em van demanar amb motiu del primer any de les emissions de Mataró Ràdio, el que ha definit aquest temps ha estat la passió: hem viscut aquest període amb una il·lusió desbordant, amb unes ànsies de servir al col·lectiu que ningú ens podrà rebatre.

També m'agradaria poder marxar sempre d'un grup de treball com aquest coneixent tan bé com la coneixo a la persona que em substituirà, l'Elisabet Solsona. Està absolutament acreditada per fer aquesta feina i també és una apassionada d'aquest periodisme de proximitat, que no local, que hem practicat aquests gairebé tres anys als informatius de Mataró Ràdio. Ja he dit als meus companys que, amb ella, guanyaran en diverses coses.

A l'hora d'acomiadar només puc fer que donar gràcies: a la directora Mei Ros i al meu empresari Rafa Navarro per haver-nos deixat treballar en la més absoluta llibertat, al meu equip de treball (Laura Cera, Anna Galdón, Marc Mayola, Helena Novellas, Cristina Salad, Clara Sánchez i als tècnics Carles Capella, Ferran Garcia, Ivan Llensa, Pere Sánchez així com tot el personal de Mataró Ràdio i Maresme Digital Televisió), als polítics i les entitats de tots cantons que ens han fet confiança i a tots aquells que ens han escoltat en un moment o altre. A tots, moltes gràcies, de veritat. Ha estat un autèntic plaer. Fins ara mateix.

Ple del mes de març: tornen les cinc sènies*

Fotografia feta dijous a 2/4 de dues de la matinada, al Saló de Sessions de l'ajuntament. El llarguíssim ordre del dia, de 48 punts, va fer allargar la sessió plenària fins les dues de la nit. Foto: J. S.

Un ple, el d'aquest passat dijous, de nou maratonià, el corresponent el mes de març. Va durar fins les dues de la matinada, altre cop, consolidant un format que, hi hagi l'ordre del dia que hi hagi, es repeteix mes a mes, des de fa temps: es comença a les set de la tarda i s'acaba a les dues de la nit. Això, inevitablement, fa que la tensió política s'evindenciï en els primers compassos del debat o com a màxim abans de les onze de la nit, que és quan els nostres 27 regidors encara estan pel tema. A partir de la mitjanit, el ple es converteix en una successió suporífera de preguntes i respostes sense cap mena de gràcia -malgrat es parli de temes tan important com la seguretat als comerços- però que cal efectuar perquè sinó algú podria aixecar el dit i preguntar-se perquè s'ha inclòs aquella pregunta -o aquella resposta- a l'ordre del dia. Arriba un moment, però, que tan govern com oposició es donen per vençuts i s'emplacen a respondre's per escrit o senzillament es retira la pregunta i s'ha acabat (possible ús de material defectuós a Tecnocampus o filtració informe Cas Ferrando). (...)

* Llegeix la resta a LaRiera48.

Feliu Ventura reparteix la seva poesia combativa al Músiques Tranquil·les




La cançó renovada i combativa de Feliu Ventura va reunir unes 150 persones el passat divendres al Teatre Monumental de Mataró en la segona setmana del quart Cicle de Músiques Tranquil·les. (...)

Valors no para: a l'abril homenatge a Pere Casaldàliga

A l'associació cultural Valors se'ns ha girat feina aquesta primavera. Dies enrera explicava que teníem dues cites ja concretades: la I Jornada Valors i Compromís, el 23 de maig a la Sala Cabañes, i el Sopar-Debat del dissabte 27 de juny. A més, però, amb tot un seguit d'entitats mataronins, ens hem engrescat, del 3 al 29 d'abril, a organitzar un seguit d'actes en homenatge a Pere Casaldàliga, el bisbe català que des de 1968 viu a Saô Felix da Araguaia, a la zona del Mato Grosso, a Brasil, posant en pràctica els ensenyaments evangèlics en aquestes comunitats tant depauparades. Els actes estan organitzats per Justícia i Pau del Maresme, Fundació Grup Tercer Món Mataró, Associació Cultural Valors i Primavera per la Pau. El programa d’activitats compte amb la col·laboració de la Llibreria Robafaves i Cristianisme Segle XXI i amb el suport de Caixa Laietana,l’Associació Araguaia, Generalitat de Catalunya, Biblioteca Pompeu Fabra i Foment Mataroní.

· Del 3 al 29 d’abril a la Biblioteca Pompeu Fabra (Plaça Occitània s/n).
Exposició Pere Casaldàliga: una veu compromesa. Inauguració dia 3 a 2/4 de vuit del vespre, amb presència de Glòria Casaldàliga de l'Associació Araguaia.

· Dijous 16 d'abril, a les set de la tarda, a la llibreria Robafaves (C/ Nou, 9)
Presentació del llibre Pedro Casaldàliga: Las causa que dan sentido a su vida. Retrato de una personalidad. A càrrec de Benjamin Forcano, capellà i teòleg.

· Divendres 17 d'abril, a 2/4 de deu del vespre al Foment Mataroní (C/ Nou, 11).
Cantata de la Terra sense Mal amb la Coral Primavera per la Pau. L'acte comptarà amb l'assistència de Francesc Escribano, periodista i autor de llibre Descalç sobre la terra vermella.

· Dimarts 28 d'abril, a les vuit del vespre, a la sala d'actes de Caixa Laietana (C/ Santa Teresa, 63).
L'Església d'en Pere Casaldàliga-experiències viscudes, a càrrec de Antonio Canuto.

Comerç, construcció, tèxtil, per aquest ordre

Un moment del debat convocat aquest vespre per Mataró Ràdio, moderat per Anna Galdón, i on han participat Josep Espígul, a l'esquerra, Agustí Brullet, al centre i Filbà, a la dreta.

El comerç al detall, la construcció i sector tèxtil: les tres potes de l’economia mataronina segons l’informe de Conjuntura Econòmica presentat la setmana passada per l'Ajuntament. En el transcurs de l'acte, celebrat a Can Palauet, el director general de Caixa Laietana, Josep Yvern, diu que Mataró pateix menys la crisi econòmica perquè concentra poca activitat productiva, és a dir, perquè els mataronins cada cop produeixen menys coses físicament parlant i el fruit del seu treball és immaterial. Yvern obria, en les declaracions que feia a Mataró Ràdio poca estona abans de començar la seva conferència, l'interrogant de fins a quin punt és bo que la ciutat cada cop es converteixi en menys "productiva" i més de serveis. Avui, a l'Informatiu Vespre, hem tingut ocasió d'aprofundir en aquesta idea en una taula rodona on han participat Josep Espígul, president del gremi del tèxtil de Mataró i el Maresme, Agustí Brullet, president del Gremi de Constructors de Mataró i el Maresme i Josep Filbà, secretari general de la Unió de Botiguers de Mataró. Espígul segurament sintetitzava el pensament dels tres quan alertava sobre la possibilitat que els mataronins només es dediquin als serveis, perquè aquests també poden ser de baix valor afegit, com els anomenats call center, els centres d'assistència telefònica. Podeu escoltar la tertúlia clicant aquí.

Pep Plaza: l'home que millor imita Joan Pera (i molts altres)

Avui Mataró Ràdio ha tingut la visita de Pep Plaza, un dels mataronins més coneguts i populars a Catalunya ara mateix. Un mataroní que es guanya la vida imitant altres persones, com per exemple un altre actor tan conegut com és Joan Pera. O entrenadors de futbol com Pep Guardiola. O escriptors com Quim Monzó. Les seves imitacions són les millors que he sentit mai. La veritat és que, igual que explicava ahir amb Pepe Rubianes, m'ha costat molt poder seguir -per les ganes de riure- l'entrevista amb Pep Plaza, que a més és una persona de cor. Abans de començar li he dit que el paper de Jonàs el brodava tant i tant bé als Pastorets de Sala Cabañes que ell em va permetre recuperar la fe amb els Pastorets, que els meus ulls adolescents ja començaven a veure com una cosa cutre i passada de moda. Amb ma germana ho hem comentat molts cops. Podeu escoltar l'entrevista clicant aquí.

Una sola conversa, però quina conversa!

Pepe Rubianes dret, davant l'escenari del Monumental, a Mataró, l'1 de febrer de 2006. Foto: Sergio Ruiz / capgros.com.

El febrer de 2006 Pepe Rubianes, mort aquest dissabte, feia la que seria la seva darrera actuació a Mataró. Aquella tarda, amb en Sergio Ruiz, vàrem entrevistar-lo en una entrevista per a capgros.com. La veritat és que va ser una conversa fantàstica, divertidíssima. No em puc estar de recuperar una de les declaracions que feia aquell dia davant en Sergio i un servidor. Deia, en referència a haver usat l'expressió "la puta Espanya": "És que resulta que si tu dius “puta vida” no passa res, en canvi si dius “puta Espanya” se’n munta una “de collons”. El meu principal problema durant l'entrevista era no aconseguir que les ganes de riure que tenia per trobar-me davant aquest personatge que tantes vegades havia aconseguit fer-me esclafir al sofà de casa fossin inferiors a l'autocontenció que qualsevol periodista practica per ètica professional. Hi havia un element que dificultava enormement la meva tasca: Rubianes deia tot això absolutament seriós, gairebé consternat, de manera que a veure qui era l'imbècil que es posava a riure davant seu. Al final, però, Rubianes deixava anar algun gag i jo podia deixar anar unes quantes rialles.

Podeu llegir l'entrevista sencera clicant aquí.

Alguna cosa passa al Maresme*

Imatge del viatge a Silicon Valley on es van posar els ingredients humans necessaris per a generar un nou esperit de pacte maresmenc. D'esquerra a dreta: l'alcalde d'Alella Andreu Francisco, enmig de la imatge el líder de CiU a Mataró, la presidenta de l'IMPEM i Tecnocampus Alícia Romero i l'alcalde de Premià de Mar de CiU Miquel Buch.

1. Acord PSC-CiU (al qual se sumen la resta de grups) respecte la futura carretera que ha de substituir la Nacional II (i desbloqueig evident de la paràlisi existent entre els grups del govern de la Generalitat respecte aquesta polèmica). 2. Possible entrada de Vilassar i Premià de Mar al Consorci Digital Mataró Maresme, els dos últims pobles rellevants del centre i sud de la comarca que no formen part del projecte televisiu comarcal. 3. El Tecnocampus, que des de fa poques setmanes es diu "Mataró-Maresme", crea un consell d'alcaldes que presidirà segurament l'alcalde de CiU a Premià de Mar, Miquel Buch, i un consell universitari del qual es responsabilitzarà el republicà Andreu Francisco.

Alguna cosa es mou a la comarca del Maresme. En un temps s'haurà passat del sectarisme i el càlcul polític a l'hora de relacionar-se entre les diferents formacions polítiques a un esperit cooperatiu del qual els tres exemples apuntats a l'inici en són bona mostra. Almenys pel que fa als tres grans grups polítics de la comarca, que són CiU, el PSC i ERC. (...)

* Llegeix l'article sencer a LaRiera48, el meu bloc d'anàlisi polític.

The new Raemon al Clap*

The New Raemon va ser, dissabte, l’encarregat de donar el tret de sortida al 4t Cicle de Músiques Tranquil•les i ho va fer, amb humor, a la Sala Clap. Darrere de The New Raemon s’hi amaga el projecte personal de Ramon Rodríguez, que va tocar acompanyat d’una banda formada per quatre músics, alguns d’ells membres d’Standstill i de Madee, grup en el que canta Rodríguez. (...)

* Llegeix la resta al Diaridelamusica.com.