[Clack] Aquest dia 1, presentem el Diaridelamusica.com als Vespres Digitals d'Arenys de Mar

"El Diari de la Música, un exemple de promoció digital de la cultura i la música. Amb Joan Salicrú i Eloi Aymerich, de Clack, xarxa de joves creadors en la imatge, la comunicació i la cultura". Així ha titulat l'organització dels Vespres Digitals d'Arenys de Mar la conferència que l'Eloi i un servidor, com a màxims promotors de Clack i del Diaridelamusica.com, impartirem demà dia 1 a 2/4 de 8 del vespre a Sa Voga de la població maresmenca. Ens fa molta il·lusió per l'amistat travada amb l'Oriol -esperem que ben aviat en surtin coses, d'aquest encontre amb un pare carbasser de la comunicació com ell-, perquè ens presenta una altra persona que ens comença a conèixer una mica -en Xevi Galceran- i perquè què carai, a tothom agrada que el convidin per explicar un projecte personal que ha esdevingut ja molt col·lectiu. Una iniciativa nascuda des de l'absoluta humilitat, arran d'una col·laboració amb l'organització del festival Mataró, Cruïlla de Cultures i que s'ha anat reconvertint cap a un projecte multimèdia d'abast comarcal, tot i que aviat fins i tot superarem aquest estadi. Demà, si veniu a Arenys, explicarem el perquè d'aquesta darrera frase...

La fe és fràgil, que no dèbil*

Esprimatxada, menuda, vital, lúcida… sembla mentida que hi hagi tantes coses, tantes idees, sensacions i angúnies al cap d’algú. Així és Anna Punsoda, nascuda a Concabella, a la Segarra, ara fa 24 anys. L'Anna és llicenciada en periodisme per la Universitat Ramon Llull i ara fa un màster en Clàssiques a la Universitat de Barcelona després d'haver-hi cursat filosofia. Té en l'Ateneu barcelonès el seu refugi vital. Indret de converses, lectures, escriptures... de Vida amb majúscules. És aquí on conversem, també. On fa l'esforç d'explicar-se en veu alta, ella que està acostumada a expressar-se amb les paraules que flueixen del seu cap fins el teclat de l'ordinador. De despullar-se, gairebé, de forma sorprenentment espontània però d’una manera que impacta l’entrevistador.

L'Anna vol ser escriptora. És la seva vocació. No escriure per fer-se famosa ni passar-se els Sant Jordi signant, sinó per comunicar-se amb els altres, per arribar als altres mitjançant l'escriptura. I l'Anna és creient. Creient, aclareix de seguida, però no interessada en la dimensió eclesials; l'aspecte comunitari de la fe no l’entusiasma. No és que no li interessi –aclareix- sinó que no s’hi acaba de sentir a gust. "Quan havia de fer la confirmació recordo que estava en un grup i ja veia que no m'hi sentia bé", recorda. Ella sempre ha volgut viure la fe al marge, personalment. No ho acaba de viure bé, però si pot viure la fe des d'ella mateixa és que té instruments suficients com per fer-ho: "Parlo molt amb Déu, li explico moltes coses". És crítica amb com la majoria dels que es diuen cristians viuen la fe i ho expressa amb una duresa inusual en una persona jove: "Conec molta gent que va a missa, però de cristians molt pocs", afirma amb contundència. Una contundència, però, que es pot permetre perquè la seva vivència de fe, malgrat el que digui ella, és profunda. Té punts de dubte, com tots els cristians, però aquell dubte necessari per seguir creient.

L'Evangeli, per a ella, és un far, un indret de certeses, de constants, on refugiar-se davant les angoixes diàries que a tots ens atemoreixen. "Creure em dóna força, sinó potser em tornaria boja. Dóna sentit al que faig", assegura. Una força que li permet intentar entendre tan al món com a ella mateixa i que anirà fluint en milers d’articles en el futur i qui sap si un llibre ben aviat.

* Publicat a Foc Nou de juliol-agost.

‘Mataró Beach’*

Aspecte de l'entrada a l'oficina d'informació turística situada a l'entrada de l'Ajuntament de Mataró.

Quan jo era petit, el Maresme turístic començava a Calella. Era un Maresme força desconegut per nosaltres, perquè si als mataronins ens costa anar a Arenys de Mar o a Premià de Mar... tu diràs Calella. A Mataró no en venia cap, de turista, vaja.

L'any 2003, al govern de la capital hi va entrar una nova força política, Esquerra Republicana, fins llavors sense representació al consistori. I al capdavant d'aquesta formació, un mataroní de pro com Toni Civit que durant la campanya electoral havia insinuat la possibilitat de convertir Mataró en un destí turístic. Tots els partits, inclosos els futurs companys de govern del PSC i ICV, se’n reien per sota el nas. "Mataró turística? I ara!".

2010. Mitjans d'agost. Aquest estiu, i això que ha baixat una mica, el Servei d'informació turística de l'Ajuntament de Mataró ha atès durant la primera part de vacances més de 8.700 persones -al final de l'estiu seran uns dotze mil, imagino-. I és que, de fet, si aneu al Youtube i poseu "Mataró beach" trobareu gravacions fetes per alguns estrangers a parer nostre una mica frikies que troben exòtica la Torre Maresme i la platja del Varador. Com si fossin a Lloret de Mar, vaja. Això si, amb molta menys gent. Ves per on, Toni Civit tenia tota la raó del món i potser d’aquí deu anys ningú s’estranyarà que la capital del Maresme es vengui com a destinació turística.

· Article publicat al diari El Punt.

No hi haurà una segona trobada amb Panikkar...

Portada del número 26 de la revista Valors, d'abril de 2006, protagonitzada per Raimon Panikkar.

El 21 de desembre passat, com a Clack Produccions [web], l'amic Ignasi Moreta en el marc de l'acord que tenim amb l'editorial Fragmenta ens va sondejar per agendar la gravació d'una entrevista a Raimon Pannikar a Tavertet. És allò que es fa sempre: qui fa de productor truca als tècnics per establir el rodatge i concretar les possibilitats. Em feia molta gràcia poder participar de l'enregistrament però el cert és que el dia que l'Ignasi ens proposava a mi m'era totalment impossible desplaçar-me a Tavertet, de manera que vaig derivar la feina en el meu company Eloi Aymerich. Al final l'entrevista es va suspendre no sé ben bé ni per problemes de salut o perquè no quadraven les agendes de l'entrevistat amb l'entrevistador -ho dubto perquè ell, d'aquestes coses, no en gastava-. Me'n vaig alegrar, íntimament, perquè vaig pensar: mira, així hi podràs anar tu, a fer l'entrevista, un altre dia. Tornar a Tavertet, perquè ara fa quatre anys, diria que era el març de 2006, vam desplaçar-nos amb la Maria Coll per entrevistar-lo per a la revista Valors. D'aquella trobada preciosa en va sortir una entrevista que era la peça principal d'un monogràfic [aquí] dedicat a la interculturalitat que el tenia a ell com a protagonista, com no podia ser d'una altra manera. Vaig recordar aquella trobada en aquest post el maig de 2009: Llum a la casa dels llibres.

Doncs no. No hi haurà cap més gravació, perquè Panikkar ja no és entre nosaltres. El seu esperit, el seu afany de conèixer, d'intercanviar, d'evolucionar... l'estímul a entendre'ns, entre els humans, i entre els humans i els nostre déus... hi serà, més present que mai, probablement -ja se sap que quan un mor surt tot allò bo que havia fet en vida, mentre que sovint quan s'és en vida ningú se'n recorda, de savis com ell...-. No hi haurà una segona entrevista amb Panikkar però tampoc passa res: el record que em va deixar aquella tarda fosca a Tavertet, en aquella encantadora i acollidora casa plena de llibres i més llibres, és suficientment profund en el meu cor com per haver-li gastat una estona del seu temps. Va ser un autèntic plaer conèixer-lo, Raimon. Gràcies per tot.

[Com són els alcaldes] Barcelona: Jordi Hereu, "el resilient"

L'alcalde de Barcelona Jordi Hereu s'ha demostrat durant l'entrevista com un magnífic -paraula que repeteix molt sovint- un magnífic exemple d'això que ara se'n diu resiliència, la capacitat d'adaptació a les circumstàncies però no aguantant el tipus com sigui sinó aconseguint treure lliçons positives dels mals moments per enrobustir-se de cara al futur. Un futur que no té assegurat ni molt menys, a més a més, de manera que no hi ha gaires motius per riure. Ell, en canvi, ho fa, persona de la broma com és i demostra fora dels micros malgrat l'estatuta del càrrec imposi i molt, no tant a ell com als que se'l troben. Vestit amb americana fosca, camisa blau clar i corbata d'última generació, de tracte amable i proper, del que no hi ha cap mena de dubte és que Jordi Hereu creu en el que fa. I gaudeix del càrrec que ostenta no perquè Barcelona sigui una ciutat capdavantera a nivell mundial, que també, sinó perquè és la ciutat que porta al cor.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] El Prat: Lluís Tejedor, quan més temps més ganes

Parlar de Lluís Tejedor i parlar del Prat és pràcticament el mateix. La simbiosi entre el territori i el polític són totals: l'alcalde ha deixat mitja vida en aquesta feina. Concretament 28 anys; molts per a una persona, fins i tot per a una ciutat, però segurament el temps idoni per poder dibuixar i executar les línies mestres d'una població com El Prat de Llobregat, que va créixer de forma desordenada els anys seixanta i setanta. I per donar-li orgull de pertinença, que costa més, encara. Els cabells blanquinosos que llueix Lluís Tejedor exemplifiquen cadascun dels projectes que s'han dut a terme en aquestes tres dècades en el càrrec. I també els mals de panxa que ha hagut de patir com a màxim responsable del Prat. Tot plegat, però, no ha afectat el seu caràcter carismàtic i apassionat. Els ciutadans decidiran si li donen un vuitè mandat però a ell, de ganes i il·lusió, n'hi sobren. JOAN SALICRÚ

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcades] Valls: Albert Batet, el jove Pujol

Hi ha hagut un gest impactant, revelador, en la primera part de l'entrevista a Albert Batet: li hem preguntat a l'alcalde pels castells i ell ha tancat els ulls profundament i, gesticulant fortament amb els dos braços, ha parlat gairebé abduït, amb convicció, d'una de les seves principals passions. Era la viva imatge del president Pujol. Després ha confirmat que és el seu referent polític. Albert Batet és un dels joves cadells de Convergència Democràtica de Catalunya nascuts durant el llarg mandat de l'expresident català i això imprimeix caràcter, tot i que Pujol no és independentista i ell sí. Tenaç, xerraire, extrovertit -fins i tot conyero-, l'alcalde de Valls s'ha obert de bat a bat des de la sala de govern de la plaça del Blat d'aquesta petita ciutat o poble gran, depén de com es prefereixi. Un alcalde que somia construir grans castells, a nivell català i amb els seus companys de partit, a partir de ben aviat.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Cornellà de Llobregat: Antonio Balmón, hi ha vida darrera el mur

De parlar lent, veu gravíssima, Antonio Balmón és una d'aquelles persones que desconcerta. A primera vista sembla tibat, molt seriós, distant. Però és qüestió de fixar-se bé en aquests ulls aixinats que hi ha darrere les seves ulleres rectangulars: hi ha una persona de tracte afable, un somriure timid, un home auster, amic dels seus amics, disposat a explicar-se davant qui faci falta. I que s'emociona profundament. De la lentitud en el parlar, ell en fa una virtut: en una societat en què la majoria de polítics parlen més ràpid del que pensen, Antonio Balmón mastega i pensa cada paraula que diu. I les diu totes una darrera l'altre, sense estridències. L'alcalde és un patriota de casa seva, de la ciutat on tothom s'ha hagut de llaurar un futur. Ell també. Això és el que segueix fent, sense pressa però sense pausa, cada dia, des del despatx de l'Ajuntament d'aquesta ciutat milenària. JOAN SALICRÚ

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Núria Parlón, la prudència abans que res

Prudència i formalitat. És l'actitud amb què s'ha situat Núria Parlon durant l'entrevista -sobretot al principi- que hem mantingut aquest migdia a la bliblioteca del barri de Singuerlín, fins i tot quan parlàvem de qüestions personals. Segurament és l'única actitud possible davant els fets que ha hagut d'afrontar des que va assumir l'alcaldia, ara fa uns mesos. Imaginem que, com diu la dita, "la processó va per dins", perquè la veritat és que, per fora, hem vist una Núria Parlón tranquil·la i serena, fins i tot amb un punt de fredor, i en tot cas amb una gran capacitat d'assumir els mals de panxa recents. Adaptant la dita podríem dir que "darrera una gran ciutat -com aquesta- hi ha una gran dona". Una dona jove, ferma, metòdica, amb gran capacitat de treball i de govern, que té entre mans el gran repte d'aconseguir que els seus conciutadans tornin a creure en la política. Que tinguis sort, Núria.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

Sanjosex, un altre descobriment

A les reunions per preparar el documental Cançons a la vora del pop [web], a la redacció que Enderrock ha estrenat fa poc al carrer Muntaner de Barcelona, una de les primeres decisions va ser escollir els grups que formarien part del documental. Finalment van ser els Amics de les Arts, El Petit de Cal Eril, Anna Roig i l'Ombre de ton Chien, Maria Coma i els Manel. La veritat és aquesta discussió ens va portar força temps i tot i que finalment els citats van ser els grups escollits, en alguna entrevista promocional tan el director, l'Eloi Aymerich, com jo, vam dir que també podien haver estat uns altres, els protagonistes. En aquestes reunions que deia, en Lluís Gendrau i en Jordi Novell van posar sobre la taula també els noms de Mazoni, The New Raemon i Sanjosex. Vam acabar escollint aquells cinc grups perquè ens va semblar que hi havia una mena de fil conductor comú a tots ells però també haurien pogut entrar al quintet vaja.

El criteri de selecció s'havia format també en base als concerts que havíem vist. I la veritat és que els Sanjosex no els havia escoltat, en aquell moment ni tampoc fins aquest dissabte, quan vaig decidir resoldre la qüestió amb un concert que la banda feia a l'auditori Sant Felip Neri, a Gràcia, en el marc de les popularíssimes festes del barri. He de dir que el concert va ser una bona sorpresa, perquè vam veure una banda conjuntada, amb un discurs musical coherent tot i ser molt eclèctic, perquè vam veure cançons en català que parlaven del país, de la geografia, de la gent, de les coses que ens passen a tots. Vaja, un grup més que toca de forma notable, que té coses a dir i que està engruixint la qualitat de la vida musical del país. No ens donem compte de com d'important n'és això.

El 92, quan va esclatar el boom del Rock Català, la resta de grups que van sorgir darrera els quatre o cinc grans tenien sovint una qualitat musical pèssima. I el fenomen va patir una davallada precisament per això: fora de les grans bandes -algunes musicalment també fluixes- no hi havia nivell. Ara això no passa, al contrari. N'hi ha molt, de nivell. I més que n'hi haurà. Aquest país no va tan malament com molts ens volen fer creure.

[Com són els alcaldes] Terrasa: Pere Navarro, sense haver trencat mai cap plat

"Em podeu dir de tu", ha dit de seguida quan, per prudència, ha notat que ens dirigíem a ell en tercera persona. Diuen que Pere Navarro és tímid però ha nosaltres ens ha semblat de seguida una persona desenfadada, fins i tot bromista, de tracte fàcil, accessible, que sempre que pot es treu la corbata. Avui, de totes maneres, en portava, de color vermell, sobre una camisa de color blau clar arremengada lleugerament i pantalons foscos. Disfruta fent la feina d'alcalde, escoltant, passejant-se per la ciutat, seguir els temes que el preocupen... i gaudeix de molt bona imatge, pel que hem pogut radiografiar, fins i tot per part dels grups de l'oposició. Respectuós, amb cara de no haver trencat mai cap plat ni capaç de protagonitzar cap alcaldada, Pere Navarro ens atrevim a afirmar que és un alcalde tranquil, amb les coses clares i ganes de portar Terrassa endavant. JOAN SALICRÚ

· Enllaç al post del bloc del Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Granollers: Josep Mayoral, la seriositat davant de tot

Vestit amb un polo de color blau clar, màniga curta, pantalons marró fosc, americana blau marí, Josep Mayoral es comporta amb total naturalitat tan amb periodistes com amb els seus conciutadans tot i ser un punt introvertit i fins i tot distant. Els que el coneixen asseguren que coneix gairebé tots els seixanta mil habitants de la ciutat. En cap cas veu la política com un joc i això es nota amb la cura amb què ha respost el test del programa, la part més juganera de l'espai. Li agrada anar al fons; no és amant de les respostes fàcils ni senzilles. Creu en el que diu i medita cadascuna de les respostes, meticulós com és. JOAN SALICRÚ

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Premià de Mar: Miquel Buch, com si fos l'alcalde de tota la vida

Miquel Buch només fa tres anys que és alcalde de Premià de Mar però ningú ho diria perquè és un home molt popular. Ho hem pogut comprovar de forma fefaent durant tota la prèvia de l'entrevista que li hem fet a l'exterior del teatre l'Amistat de Premià de Mar: no ha passat ningú que no el saludés. Segurament que nasqués precisament en aquest carrer de Sant Antoni hi ha ajudat, però Déu n'hi do. Miquel Buch, camisa blanca de màniga llarga, pantalons texans també llargs i una cigarreta encesa per sota la taula mentre conversàvem amb ell, és una persona amb empenta i voluntat de servei. Un alcalde corpulent que vol dotar d'estatura una ciutat situada entre la gran Barcelona i els embats capitalins de Mataró que no acaba de trobar el seu indret en el mapa. I que junt amb d'altres joves valors de CDC podria tenir un paper rellevant a nivell català. JOAN SALICRÚ

[Com són els alcaldes] Mataró: Joan Antoni Baron, el compromís per sobre de tot

Relaxat després d'una setmana de vacances, l'alcalde Joan Antoni Baron ha comparegut a Mataró Ràdio, una de les creacions del seu primer mandat de les quals està més orgullós, vestit amb camisa blanca de màniga curta i pantalons gris fosc. L'alcalde no sempre porta camisa blanca sinó que a vegades s'enfunda la camisa blava dels Capgrossos de Mataró per ajudar a fer pinya amb la resta de membres de la colla castellera local. S'hi va posar arran d'un episodi traumàtic que va viure la colla, l'any 2006, la mort d'una jove castellera. També es va afiliar al PSC en un moment dur pels socialistes a nivell espanyol, arran de la pèrdua del govern l'any 1996. Aquest compromís amb tot allò que creu és, especialment en els moments difícils, és per a ell essencial. Darrerament ho ha viscut en carn pròpia arran de l'afer de Can Fàbregas, però com ell sentencia sovint "qui no vulgui pols que no vagi a l'era". És la base de la seva vida, podríem dir. Home d'una gran vitalitat i passió, s'emociona molt sovint, sobretot quan pensa amb la seva família, amb la seva ciutat i els seus orígens. JOAN SALICRÚ

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Carles Móra, la gentilesa feta alcalde

S'hi estarà d'acord o no, però ningú pot negar que és un cavaller: gentil, educat, amable, generós... interessat en escoltar els altres... Sembla que no pugui ser: el gendre que volen totes les sogres, que diuen els Manel. Viu el càrrec amb una passió desenfrenada: cada cosa que passa, cada problema que sorgeix és objecte de la dedicació i els patiments de Carles Móra. Porta rellotge a la mà esquerra però o no el mira mai o si el mira no en fa cap cas, perquè hem pogut comprovar que està disponible permanentment. En el seu parlar s'hi troben multitud de paraules d'allò que se'n diu el català ultra, deformació professional del seu pas com a professor a l'escola Pia Santa Anna: temença, malvestats, defallença... escoltar-lo és com sentir un diccionari que parla. La seva capacitat de vocalització és gairebé teatral, tot i que darrera aquesta calma hi ha un tornado ideològic a punt d'esclatar en els mars de la política catalana.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Valors] Més de 4.000 descàrregues el primer curs de ‘Nits Estel amb Valors’

Ignasi Moreta i Francesc Bechdejú en un debat sobre el valor del llibre emès aquesta temporada. Eulàlia Tort, al centre, ha estat la moderadora de totes les tertúlies.

La pota radiofònica del projecte Valors, Nits Estel amb Valors, ha arribat al final del seu primer curs amb un inesperat èxit d’audiència: els internautes han fet més de 4.200 descàrregues des que el programa es va posar en marxa, el 21 de setembre de l’any passat, concretament 4.270. Les 38 emissions del l’espai han tocat valors i temes tan diversos com els valors del món rural, les relacions avis-néts, els valors del futbol i del Barça, el fet migratori, els infants sobreprotegits, la memòria històrica o la prostitució.

Els programes més escoltats són:
-Tertúlia al voltant de Valors i Política [aquí]. 1 de març 2010. 513 reproduccions.
-Entrevista Àlex Rovira, autor de llibres d’autoajuda [aquí]. 22 de febrer 2010. 449 reproduccions.
-10 anys Deu Minuts Silenci Nadal [aquí]. 21 desembre 2009. 180 reproduccions.
-Entrevista Daniel Ortiz, autor de Política i Valors. Com... [aquí]. 14 desembre 2009.
-Infants sobreprotegits [aquí]. 4 de gener 2010. 160 reproduccions.
-Entrevista Cristina Mas, cooperant [aquí]. 11 de gener 2010. 159 reproduccions.
-Entrevista a Carles Salazar, autor de Antropologia de les religions [aquí]. 15 de març. 140 reproduccions.
-La confiança [aquí]. 28 desembre 2009. 137 reproduccions.
-L’autenticitat [aquí]. 5 de febrer 2010. 126 reproduccions.
-Els valors de l’art [aquí]. 22 de març 2010. 119 reproduccions.

Les darreres tres setmanes l'equip que prepara el programa us ha ofert tres noves entrevistes que recollim aquí:

-Entrevista a Norbert Bilbeny, autor de Manual de Emancipación, que parla de perquè els joves triguen tan a marxar de casa a Catalunya i a Espanya i on assegura que ho fan més enllà de motius econòmics [aquí].
-Conversa amb Antoni Gutiérrez-Rubí [aquí] al voltant del lideratge.
-Entrevista a la professora Laura Alvareda [aquí] sobre el consum i a les nostres pautes de conducta en aquest sentit.

Podeu recuperar altres programes emesos anteriorment anant a aquesta pàgina.

[Com són els alcaldes] Sant Celoni: Francesc Deulofeu, un metge que fa política

Francesc Deulofeu parla de forma clara, segura, amb la veu tranquil·la, pròpia d'una persona que no es veu com un polític professional sinó un metge que està en política momentàniament per subministrar vitamines a un poble que, almenys segons ell, les necessitava urgentment després de 20 anys de governs socialistes. Però la seva vocació política no va més enllà del poble: no anirà a fer passadissos enlloc ni li agraden les trifulques amb els periodistes. L'alcalde de Sant Celoni hem pogut constatar que és una persona excel·lent, d'una educació i empatia exquisites, amb capacitat de lideratge i moltes ganes de fer d'aquest racó de món no el pati del darrera de la gran ciutat i del Maresme sinó un oasi de pau, tranquil·litat i benestar rodejat pel Montnegre i el Montseny, el seu País Petit.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] L'Escala: Estanislau Puig, transparent com la vida mateixa

Des del primer moment Estanislau Puig, Estanis ja al cap de pocs moments de conversa, ens ha comunicat sensatesa i capacitat d'empatia. De tracte tranquil, seriós però alhora juganer i entremaliat, ha comparegut a la biblioteca municipal on fem l'entrevista com un escalenc més, saludant les responsables del local amb tota cordialitat. Vestit amb polo Lacoste de màniga curta fosc del qual penjaven les seves ulleres de sol, es nota que és professor d'institut perquè parla de forma clara i coordinada, sense una paraula més alta que l'altre. Ara bé: no sap dissimular i la transparència diu que a vegades el traeix. No té vergonya a ensenyar-se i admetre que es troba insegur en algunes ocasions, com la resta dels mortals. És doncs un alcalde com la gent normal.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Salt: Iolanda Pineda, delicada fermesa

És el primer alcalde que ens ha trucat abans de fer l'entrevista, quan érem dos o tres pobles més enllà de Salt. No pas perquè tingués por dels micros -ens havia arribat a oferir fer la trobada a casa els seus pares!- sinó perquè li agrada preparar-se les coses. De preparada n'està, tal com es pot llegir en el seu extens curriculum on ens ha detallat fins i tot el seu telèfon mòbil: Iolanda, et trucarem! Vestida informalment -samarreta rosa sense mànigues i cua recollida-, Iolanda Pineda és d'una jovialitat extraordinària; gairebé cada cinc segons els seus ulls es converteixen en 2 ratlles horitzonals i es dibuixa un somriure als seus llavis. I no serà que hagi tingut massa motius per riure, durant aquest curs. Tot i la seva figura delicada i menuda, demostra habilitat i una energia extraordinària, una força que li farà molta falta per seguir encarar els grans reptes que la ciutat té plantejats en el moment present.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Girona: Anna Pagans, curada d'espants

Avui per segona vegada al Com són els alcaldes hem entrevistat a una dona, després d'haver entrevistat a Santpedor Laura Vilagrà. Així de bones a primeres Anna Pagans sembla una persona curada d'espants, que ha accedit el càrrec en la seva maduresa política i personal, i això es nota. Vestida amb camisa a ratlles de tons blavosos, pantalons foscos, xancletes negres, és persona de parlar planer i distès. No defuig respostes ni temàtiques incòmodes, un caràcter caut i ferm però no tibant i sembla que molta capacitat de diàleg i entesa amb els companys del consistori siguin del govern o de l'oposició. Té el càrrec i la ciutat allò que se'n diu ben apamats i una vida interior rica que es demostra en el seu gust per la música, el cinema i el teatre.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Sant Joan de les Abadesses: Ramon Roqué, l'alcalde que serveix plats

Quan un s'acosta a un indret com Sant Joan de les Abadesses, pensa que l'alcalde de la població serà una persona gran, venerable, d'aquells que ho són des de fa dècades. Doncs no. La realitat no pot ser més alliçonadora: Ramon Roqué només fa 4 anys que és alcalde i en té 36. És un treballador nat, una consciència feta en el negoci de restauració familiar on segueix servint gairebé cada migdia i tots els caps de setmana. Si, si, si van al restaurant dels seus pares el trobaran allà servint. No li agrada perdre el temps i si hi ha feina a fer, més val no perdre'l discutint. Aquesta lògica l'aplica als plens municipals: si poden durar minuts, que no durin hores. És un bon estratega, té mà esquerra i tarannà conciliador. No fa alcaldades, no perd els estreps. Malgrat la timidesa, demostra moltes ganes d'aprendre. Una nova mostra de la capacitat de regeneració que demostra el municipalisme català... des dels seus racons més amagats.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

Ciutats que no es buiden*

Passo per la plaça Santa Anna, al rovell de l’ou de Mataró, i la trobo plena. No a vessar, com els dies de Festa Major, però en tot cas amb prou gent com per desmentir aquell tòpic local segons el qual després de Les Santes els mataronins marxen en massa de la ciutat. Enguany encara deu passar més per efecte de la crisi, però el cert és que l’última mitja dotzena d’anys, he certificat un canvi de tendència en aquest sentit: la gent surt de viatge de forma més fragmentada i en èpoques no agostinianes i a més, en mica en mica, algun turista es deixa caure per casa nostra. Vull pensar també que les ciutats es buiden cada cop menys perquè la gent s’hi sent bé i li agrada passejar per aquells indrets per on tot just passa -i de forma atrafegada- durant el curs. Per tot plegat, em sorprèn molt l’actitud diguem-ne poc receptiva davant d’aquest canvi de xip tan del sector comercial de la ciutat com de les seves institucions públiques: la gran majoria de botigues tenen tancat amb pany i forrellat i pel que fa a l’Ajuntament no hi ha ni una sola activitat musical i/o festiva amb l’objectiu d’animar el personal que es belluga pel centre de la ciutat. D’acord que hi ha crisi però anys enrere, amb pressupostos tan o més migrats com ara, s’havia programat en aquest sentit. La crisi ens hauria de fer posar les piles també en això: l’agost ja no és aquell mes “feixuc i mandrós” que deien Els Pets en la seva mítica cançó dedicada al vuitè mes de l’any.

* Article publicat al diari El Punt.

[Com són els alcaldes] Camprodon: Esteve Pujol, batlle generós

Bonhomia. És el primer adjectiu que ve al cap quan un es troba per primera vegada Esteve Pujol, l'alcalde de Camprodon. Bonhomia associada al diàleg, al consens, però que en cap cas cal traduir per allò de "qui dia passa any empeny" sinó en la idea d'avançar tots junts pel futur del poble -no és una frase retòrica, recordem que arribat a cedir l'alcaldia durant dos dies al cap de l'oposició, com si l'alcalde Hereu deixés ser Xavier Trias batlle de Barcelona durant un parell de dies-. Amb el paper d'alcalde totalment incorporat, recorda als seus col·laboradors les tasques que cal fer fins al detall d'enviar una carta de còndol a una família de la població que ha perdut un dels seus membres. Aspecte corpulent, veu de tenor, camisa blanca de maniga curta, Esteve Pujol és un alcalde tossut, capaç d'emocionar-se quan sent la seva canço preferida, i sobretot un entusiasta del seu poble.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Manlleu: Pere Prat, un home bo

L'alcalde de Manlleu, Pere Prat, ha arribat i marxarà al lloc de l'entrevista amb el seu propi cotxe. No sembla que formi part de les mesures d'austeritat que segurament deu haver aplicat el consistori manlleuenc: és que en Pere Prat és així, una persona senzilla, sense sofisticacions, tampoc en el vestir. Un home bo, que no és el mateix que un bon home. Així també ens ho han expressat un parell de veïns que venien a conrear l'hort que hi ha just a tocar del Museu Industrial del Ter i que ens ha acompanyat durant tota l'entrevista: "És una persona legal", ens han dit. Accessible, pausat, meticulós, viatja amb una llibreta petita on va prenent nota de tot el que pot ser necessari pel poble. Els terrenys de la política l'han portat a viure algunes polèmiques dures, però ell les encaixa amb tranquil·litat conscient de què el seu únic interès és el poble. "Qui no vulgui pols que no vagi a l'era".

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Roda de ter: Antoni Llach, amb el lliri a la mà

No sabem si era també perquè venia d'un enterrament però a l'inici de la conversa hem trobat l'alcalde Antoni Llach preocupat, no pas per l'entrevista ni les preguntes que li poguéssim fer -és una persona soferta, capaç de relativitzar- sinó per la situació econòmica del municipi i per les finances locals en concret: estem en temps de tribulació. La melangia amb què parlava del passat industrial de la vila, tradició lligada a la figura de Martí i Pol, ens ha impressionat. L'enyor i el record del poeta, però, Antoni Llach té clar que són una energia que es canalitzarà en el futur amb l'ambiciosa aposta per refer l'antiga fàbrica La blava. Avui hem trobat un bon jan a Roda de Ter, sincer i humil, que passeja pel carrer amb una bossa de treball, sense americana, camisa màniga curta, normal i corrent. La serenitat feta persona. I pacient -gràcies- davant les nostres errades.

· Enllaç al post del bloc Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Laura Vilagrà, constància i seducció

A l'inici de l'entrevista, Laura Vilagrà ens ha demanat per les preguntes que li faríem. No per quina mena de preguntes sinó per les qüestions en sí. No ens ho havia demanat encara cap alcalde. Por o prudència? Les dones que es dediquen a la política tenen encara una certa temença a ensenyar les seves interioritats? Al llarg de la conversa Laura Vilagrà ha anat perdent aquest punt de timidesa del principi i ha semblat agradar-li el joc al voltant de la seva persona que li hem proposat. Vestida amb samarreta i camisa blanques sense mànigues i pantalons curts foscos d'acord amb la calor que feia avui a Santpedor, Laura Vilagrà ha demostrat també un caràcter dur, constant i treballador que, sumada a una capacitat de seducció gairebé innata, li donarà de ben segur molts bons rèdits en el futur que se li obre a nivell català. I no precisament com un timbaler del Bruc que aconsegueix fer creure que hi ha més soroll del que en realitat és capaç de fer.

· Enllaç al post del bloc Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] Berga: Juli Gendrau, un alcalde de pes

Home dotat d'una gran corpulència, l'alcalde de Berga imposa una sensació d'autoritat automàtica només trobar-se'l. Ja està bé amb una població que necessita com l'aigua un lideratge clar després de molts vaivens. Però a partir del segon dos de la trobada, Juli Gendrau es destapa com una persona absolutament assequible, sense complexos, que no escatima somriures i confessa que té Facebook per espiar què fan els seus conciutadans. L'alcalde és tot el contrari dels messiànics que pretenen envair la política catalana: no sembla gaire preocupat de passar a la història del seu municipi. Simplement pretén aportar allò que pugui durant el temps que el poble li ho permeti. Al peu del canó sempre, fins tard, cada dia, excepte quan pot escapar-se a passejar els gegants de la població per la Festa Major.

· Enllaç al post del bloc del Com són els alcaldes.

El Com són els alcaldes s'ha pogut fer també gràcies a la complicitat dels periodistes de proximitat dels pobles i ciutats que hem visitat, en especial de les emissores de la xarxa COM. Mira en aquest vídeo Fermí Riu (Ràdio Berga) i Pilar Márquez (Regió7) parlant amb l'alcalde de Berga Lluís Gendrau.